L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El llarg estiu de les piscines buides

El problema no són els presseguers del Quimet o la piscina de la senyora Paquita en concret, sinó el narcisisme de l’espècie en el seu conjunt. Ha arribat el final de l’abundància.

Dissabte de Glòria i res, no hi ha manera, no plou ni a trets, ni traient a la processó la Mare de Déu dels Torrents. Tampoc fa efecte el mantra d’una cançó que escolto en bucle des de fa setmanes, aquell vell tema dels Creedence, «‘I want to know, have you ever seen the rain?’». La situació s’acosta a un punt crític. El pla antisequera de Pere Aragonès no ha aconseguit adhesions perquè, amb les eleccions municipals a les portes, ningú vol col·locar-se a l’armilla l’estrella sancionadora de xèrif, encara que, de tota manera, les multes per moderar l’ús de l’aixeta no constitueixen una solució, sinó la xocolata del lloro. Els camps de golf, les fuites en els sistemes de canalització, l’afluència massiva de turistes –només a Lloret de Mar, la població salta de 40.000 habitants a 150.000 durant els mesos d’estiu–, la inacabada connexió Ebre-Ter-Llobregat i el reg a manta, per inundació, en la majoria de les explotacions agrícoles: tots aquests factors i l’ajornament de les decisions clau sumen en un degoteig fatal que desborda l’equació. I no es tracta d’una de les sequeres recurrents de la conca mediterrània, sinó d’un fenomen de més envergadura, l’impacte del canvi climàtic, que també està assecant els aqüífers subterranis. L'escassetat d'aigua serà la norma en endavant. El mite de Narcís

Dissabte de Glòria i res, no hi ha manera, no plou ni a trets«‘I want to know, have you ever seen the rain?’».amb les eleccions municipals a les portes, les multes per moderar l’ús de l’aixeta no constitueixen una solució, sinó la xocolata del lloro. L'escassetat d'aigua serà la norma en endavant. La proximitat d’un altre estiu tòrrid m’ha fet recordar la pel·lícula titulada ‘El nadador’ (1968), en la qual Burt Lancaster, amb un físic esplèndid als 55 anys, decideix tornar a casa seva nedant i en banyador eslip a través del corrent d’aigua i ginebra gelada que conformen les piscines del comtat en filera. D’urbanització en urbanització, de xalet en xalet, travessant l’amargor i el fracàs de la classe mitjana-alta, es capbussa a les basses dels seus veïns fins recórrer 13 quilòmetres de distància fins a Bullet Park. En una de les escenes més melancòliques del film topa amb una piscina buida, on intenta ensenyar a nedar un nen. Nedar sense aigua. A la pel·li es perd la idea primigènia del conte que la va inspirar, el relat homònim de l’immens John Cheever. En realitat, el protagonista, l’home anomenat Neddy Merryl, encarnat per Burt Lancaster, és un Narcís abstret, sumit en una crisi existencial. Allà rau el cor de l’assumpte, crec. El problema no són els presseguers del Quimet o la piscina de la senyora Paquita en concret, sinó el narcisisme de l’espècie en el seu conjunt. Ha arribat el final de l’abundància. Ahir a la nit «tots vam beure massa». La ressaca global.

Temes:

Sequera

Inicia sessió 0 Comentaris