Pertorbacions

–¿Per què li costa d’acceptar?

–Resulta una imatge massa fantàstica.

–¿Fantàstica en el sentit d’irreal?

–Exacte, en el sentit d’irreal.

Després d’aquest breu intercanvi, estem uns minuts en silenci; jo, sobre el divan, contemplant el sostre. Ella, asseguda, darrere meu, a l’espera, suposo, de la meva següent intervenció. Llavors tanco els ulls i torno a imaginar la bola de ferro candent del centre de la Terra amb una esgarrifança que resulta paradoxal, ja que he començat a suar d’una manera anòmala. Es tracta de la suor dissolutiva que precedeix els atacs de pànic. Finalment, intervé ella:

–¿Què li suggereix la bola de ferro col·locada al cor de la Terra?

–Evoca –dic jo– el foc que em consumeix des del centre de la meva ment. Es tracta d’un foc fred, d’un foc gelat, que neix al moll de l’os i es va expandint cap a l’exterior dels meus pensaments. Els meus pensaments cremen.

–¿Cremen o el cremen?

–Em cremen, m’abrasen, però no els puc controlar perquè no tenen massa, matèria. No es poden manipular.

–Si no són matèria, ¿què són?

–No ho sé. Acabo de llegir en un llibre de física que la diferència entre la partícula i l’ona és que la partícula té massa, mentre que l’ona és una pertorbació que es produeix en un medi com l’aire o l’aigua.

–Digui’m un exemple d’una pertorbació.

–El so, la música.

–Segons això –assenyala ella–, el pensament, que no té matèria, ¿seria una pertorbació?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

–¡Exacte! –exclamo–. El pensament és una pertorbació. El meu gat, que no en té, no té atacs d’ansietat.

Abandono la consulta més tranquil, tot i que noto, al caminar, el foc del centre de la Terra a la planta dels peus.