Ombrívols vaticinis nuclears

Mai des de la crisi dels míssils soviètics a Cuba (octubre de 1962) s’havia parlat dels riscos d’una guerra nuclear com es fa en el present arran dels riscos d’escalada en la crisi d’Ucraïna. El Panorama Estratègic 2023, elaborat per l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, coincideix amb l’anàlisi d’altres ‘think tanks’ en aquest canvi de percepció dels perills que comporta la invasió desencadenada per Rússia, la determinació del president Vladímir Putin d’instal·lar armes nuclears tàctiques a Bielorússia i la capacitat de l’OTAN d’activar una resposta real i efectiva si es dona un d’aquests dos supòsits: l’atac contra un soci de l’Aliança o un bombardeig rus a Ucraïna amb un enginy atòmic de baixa potència. En els dos casos, Espanya seria part implicada en el subsegüent agreujament de la crisi en la seva condició de membre de l’OTAN i de país directament implicat en l’ajuda dispensada al Govern de Volodímir Zelenski.

Es pot dir que s’ha trencat el tabú d’una possible guerra nuclear, el convenciment que les armes nuclears tenen com a missió única garantir que ningú pot sortir vencedor d’una guerra atòmica. Des de ben aviat al teatre d’operacions d’Ucraïna han sovintejat les advertències fetes per Moscou que l’escalada és possible si la solidaritat occidental amb Kíiv augmenta en qualitat i quantitat més enllà del que és tolerable. La situació no ha deixat de degradar-se des que, fracassada la guerra llampec planificada pels generals russos, la falta de progressos al camp de batalla, la contraofensiva ucraïnesa de la tardor, la mobilització de reservistes ordenada per Putin, la incorporació dels mercenaris de Wagner i l’estancament dels fronts han posat de manifest les limitacions de l’invasor. Però també l’agressivitat d’algunes veus pròximes a Putin, com la de l’expresident Dmitri Medvédev, paladins de l’amenaça nuclear.

No tenir armes nuclears, com és el cas d’Espanya i de la majoria d’aliats de l’OTAN –només en tenen els Estats Units, el Regne Unit i França–, i un eventual atac nuclear a territori ucraïnès significaria quedar a expenses de la coordinació i capacitat de resposta de l’OTAN, condicionats els dos requisits per la lectura de la crisi que fessin les tres potències nuclears que en formen part. La posició de la Xina, contrària al fet que Rússia recorri a armes nuclears tàctiques, desinfla en part el globus de les declaracions amenaçadores, però no és menys cert que un sector del Kremlin molt influent considera que l’aliança estratègica amb Pequín no ha de condicionar el desenvolupament de la guerra a Ucraïna.

Part del lèxic encunyat durant la Guerra Freda torna a ocupar les anàlisis de riscos després d’un llarg període en què es va encarrilar la cursa armamentista amb acords de reducció dels arsenals que ara semblen haver perdut vigència. Molt més arran de l’ingrés consumat de Finlàndia a l’OTAN i el pla rus de desplegar armes atòmiques al Bàltic. Una realitat que justifica la multiplicació de les anàlisis ombrívoles de futur a propòsit d’una crisi en la qual Rússia ha perdut en 13 mesos més soldats dels que van morir a l’Afganistan durant 20 anys d’ocupació.