«Amb el meu cos faig el que em dona la gana»

No, amb el teu cos no pots fer el que et doni la gana. Per exemple, no pots vendre els teus òrgans. Però tot i així, tot i que hi hagi coses que no has de fer, si les portes a terme has d’assumir les seves conseqüències. Les accions tenen reaccions, per molt que «et doni la gana». Per això et multen si beus i condueixes, si no et poses el cinturó de seguretat, et sancionen per consumir alcohol si ets menor o que per molt que desitgis implantar la jornada laboral de 20 hores diàries o circular pel carril esquerre, no pots.

No parlem que facis el que vulguis en decisions supèrflues, com la roba que tries de l’armari o què demanes per beure avui. Parlem de qüestions amb conseqüències en les llibertats de la resta. Existeixen valors socials perquè som éssers humans i no màquines. I d’aquí neix el respecte per la convivència, perquè no es viu en soledat al món. Si no agrada, qui vulgui sempre se’n pot anar a viure sol en una cova. El que no es pot fer és voler normalitzar i, fins i tot, banalitzar delictes o il·legalitats en nom d’aquesta llibertat individual. I això no significa que l’Estat o que els drets humans siguin un pla planificat per a la repressió. Justament els drets humans es van crear després dels horrors viscuts durant les dues guerres mundials, per evitar que successos tan atroços es repetissin.

A la vista està que els conflictes segueixen i que la mercantilització de les nostres vides posa la consolidació d’uns drets en un punt molt feble davant la idea que tot es ven i tot s’hi val. Quan tot és susceptible de ser venut es demostra, com remarcava Michael Sandel, que passem d’una economia de mercat a una societat de mercat. Com deia aquest filòsof, ¿hauríem de permetre que les empreses comprin el dret a contaminar el medi ambient? ¿I contractar mercenaris que matin per nosaltres? ¿O vendre la ciutadania als immigrants que vulguin pagar?

Les democràcies funcionen amb drets i obligacions de la ciutadania. Hi ha qui anomena això dogmatisme, perquè les lleis es poden canviar. I és cert, com ha passat al llarg de la història. Però fins que això passi, les democràcies avancen amb majories parlamentàries que representen la ciutadania. I d’altra banda, no és convenient comparar avenços legislatius en situacions de discriminació o vulneració de drets davant una «llibertat» emmascarada que no demana drets, sinó una vulneració directa d’aquests. 

Especialment bast és quan aquest plantejament se centra en els drets de col·lectius discriminats o de les dones. Per exemple, els que aquestes setmanes han sostingut que el feminisme és contradictori quan està en contra dels ventres de lloguer o de la prostitució però «ataca» la llibertat de les dones per decidir. O que el feminisme exerceix una tutela sobre aquestes dones. El mite de la lliure elecció és una de les cartes més potents del neoliberalisme i que millor colen en una societat sense consciència històrica. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per aquesta regla de tres, llavors ni tan sols hi podria haver una llei contra la violència de gènere perquè hauríem de «respectar» la «decisió lliure» de la dona que decideixi quedar-se amb una parella que l’amenaci de mort. A hores d’ara entenem que la dona que es manté en aquesta situació de violència ho fa per dependència o per por, i no per llibertat, ¿veritat? Seria igual que si no poguéssim acusar un segrestador d’aquest delicte perquè «la segrestada mostra que vol estar amb mi», ocultant que té una síndrome d’Estocolm com una casa.  

És inaudit que el 2023, en l’etapa dels avenços tecnològics i de la intel·ligència artificial, falti tant seny davant el que és bàsic per al funcionament d’una societat que s’ha empassat el mite d’una falsa llibertat sense criteri. El tema no és que facis el que et doni la gana. El problema és que els que solen defensar això ho fan per justificar que d’altres facin el que ells no volen.