Europa necessita més inversió

Però de cara al 2024, i per tant, durant la presidència espanyola de la UE, s’haurien de pactar unes noves normes fiscals, i la creença bastant general és que convindria una flexibilitat més gran que, sense oblidar l’obligada sostenibilitat de les finances públiques, evités la rigidesa que va agreujar la crisi del 2008, que només es va començar a redreçar quan Mario Draghi, llavors el seu president, va declarar el 2012 que el BCE faria tot el necessari –i va assegurar que ho aconseguiria– perquè la desconfiança en el deute d’alguns estats no acabés amb l’euro.

Ara cal negociar les noves normes i el pacte no serà fàcil perquè els països del nord –que tenen finances públiques més sanejades (i de vegades un alt IRPF)– desconfien dels del sud, amb deutes més elevats, i temen que els seus contribuents acabin pagant les ‘prodigalitats’ dels països més endeutats, que solen ser també els menys rics.

Per això no estranya la cordialitat –malgrat les diferències polítiques– de la recent trobada entre Pedro Sánchez i Giorgia Meloni. Respecte a les normes fiscals, els interessos d’Espanya, Itàlia i fins i tot França són pròxims. I la Comissió Europea està elaborant una proposta amb menys tabús (el 60% i el 3%) que atengui més a la sostenibilitat del deute amb pactes entre els estats i la mateixa Comissió. Però el ministre alemany d’Economia, el liberal Lindner, insisteix que els països amb més deute estarien obligats a reduir-la cada any.

La discussió està oberta i EuropeG, el grup d’economistes que anima Antoni Castells, ha llançat una proposta, basada en l’estudi de l’influent economista belga Paul de Grauwe, a tenir molt en compte. Advoca per prioritzar la sostenibilitat del deute a mitjà termini –com la Comissió i molts governs– però planteja també uns altres dos canvis rellevants. El primer és l’anomenada regla d’or –ja discutida en altres moments–, que dividiria el pressupost entre la despesa corrent i la de capital. Només el dèficit corrent podria estar sotmès a regles concretes, mentre que les inversions –necessàries per finançar la lluita contra el canvi climàtic i assegurar el futur– haurien de ser pactades entre cada estat i la Comissió Europea amb criteris d’eficiència econòmica.

La proposta és complexa, però EuropeG fa un raonament indiscutible. Si les inversions entren en el pressupost corrent de cada any seran les generacions actuals les que paguin projectes que beneficiaran també les futures. I els estats, per no danyar l’actual equilibri social, tendiran a dilatar-les.

La segona idea –més atrevida– és que el BCE no es desfaci de la seva cartera actual de deute dels estats –i fins i tot la incrementi– per finançar part de les inversions de futur. Segons De Grauwe, el BCE pot lluitar contra la inflació a través dels tipus d’interès, però hauria d’acceptar que els bons dels estats, que finançarien l’augment de la inversió pública, són una obligada aposta de totes les institucions europees. D’acord, però el BCE és molt gelós de la seva independència, que creu clau per a l’estabilitat i la confiança dels mercats.

Notícies relacionades

Sánchez evita el xoc polític en la seva reunió amb Meloni a Roma

Twitter era una cerveseria de Múnic

Són propostes que s’haurien de discutir a fons, perquè respecte a les finances dels estats i de la UE tan perillosa és la liberalitat irresponsable com una ortodòxia que no contempli els grans reptes de futur.

Que economistes catalans intervinguin en el debat confirma que Barcelona és una capital europea que vol comptar. En realitat, Antoni Castells, Josep Oliver, Martí Parellada i Gemma García han escrit una carta oberta a qui el pròxim semestre serà alhora president espanyol i del Consell Europeu. Veurem què fa en aquest assumpte clau. I si per pesar a Brussel·les convenen consensos amb Meloni, ¿no seria intel·ligent aconseguir-los també amb el partit de l’oposició?