Consum excessiu i escombraries Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Gestió de residus | Estalviar, estalviar i estalviar
El model del contenidor groc i el contenidor verd està esgotat, representen una bombolla que cal punxar al més aviat possible
En els últims anys, la gestió dels residus a les ciutats catalanes ha millorat molt. Tenim exemples de bones pràctiques que ho són al nostre país i arreu del món. La recollida i les instal·lacions per a la separació i tractament són, en alguns casos, de la màxima qualitat. Cada vegada en fem més, però mai acabem. Com millor ho fem, més treball ens queda pendent. Tenim indicadors per a tot, i gairebé sempre trobem els adequats per reflectir esforços i millores. Però, d’altra banda, el problema dels residus, les seves emissions i la falta de recursos queda per resoldre. ¿Què hauríem de fer?
Tot el que consumim acaba convertint-se en un residu. Diàriament entren en una ciutat desenes i centenars de camions (el transport de mercaderies amb tren és testimonial al nostre país, i amb metro, inexistent) plens de productes; de qualsevol tipus. Doncs l’equació és senzilla: tantes tones de productes existeixen, tantes tones de residus s’acabaran generant. Però així com existeix una complexa logística per a la distribució dels productes, en el que toca als residus creiem que tots caben a diversos contenidors i diversos camions que els recolliran quan no ens molesti. ¿On és l’Amazon dels residus? No veig per enlloc els descomptes als residus. La llei de rebaixes (dels residus) està per escriure. El repte que tenim és com posem de moda i bonic una cosa simple i senzill: estalviar. Si consumim menys, necessitarem menys recursos i generarem menys emissions.
Entretots
Arrosseguem un enfocament erràtic en la gestió dels envasos. Ens equivoquem: el model del contenidor groc i el contenidor verd està esgotat. Representen una bombolla (com en el seu moment va ser la bombolla immobiliària) que cal punxar al més aviat possible. Ara toca estalviar i reutilitzar. Podem parlar, per exemple, del vidre, però no té cap sentit llançar una ampolla de vidre en un contenidor verd i que així s’esmicoli, per després invertir energia cara i bruta i fer una ampolla nova de vidre més enfosquit. De res serveix amuntegar els plàstics per després intentar-los separar, i quan no ho aconseguim, cremar-los o portar-los molt lluny. El repte és com tornem a l’anterior model de reutilització d’envasos. Les ciutats no saben com aturar-se i dir senzillament ‘¡prou!’. Comencem de nou, i que tots els envasos, els mínims possibles, siguin reutilitzables. Ni bosses de plàstic ni envasos no reutilitzables.
L’excessiu consum en menjar no ens deixa veure les tones d’aliments que es malgasten; tampoc la falta de temps per cultivar els nostres propis aliments, realitzar la compra, preparar i cuinar les receptes que més ens agraden i fregar els plats. No tenim temps, o no dediquem el temps que seria desitjable, a una cosa tan bàsica com és la nostra alimentació. El repte és intentar produir de manera sostenible i local part dels nostres aliments, amb recursos de la mateixa ciutat per proveir el que necessitem.
Estalviar i reutilitzar també en les fraccions que omplen els armaris i llars: el tèxtil i els estris electrònics. Quanta roba es queda als armaris de la que no fem un ús freqüent; quants aparells elèctrics i electrònics moren sense haver-los reparat mai. Estem utilitzant massa recursos en aquests dos sectors. Per fer-ho millor, el repte és com introduir l’ecodisseny sostenible en aquests sectors que tenen tant impacte en la nostra economia i en la gestió dels residus.
Tenim coneixements i exemples. Ara és hora de portar-los a la pràctica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
