Ferrovial, l’economia i la política

El que pogués dir ahir Rafael del Pino, màxim accionista i president de Ferrovial, havia generat tanta expectació com la votació de la junta d’accionistes, que, com estava previst, va aprovar el trasllat de la seu de l’empresa als Països Baixos. En les seves primeres declaracions sobre la marxa de la constructora d’Espanya, Del Pino va reivindicar «la llibertat d’establiment que nodreix l’essència mateixa de la Unió Europea». Poc es pot objectar. La Unió Europea permet a les empreses dels països que la integren establir la seva seu en un altre estat membre, de manera que la decisió de Ferrovial, que correspon només a la companyia i als seus accionistes, és legítima. Presentar el debat amb arguments de patriotisme és defugir que formem part d’un marc comú europeu; no es pot pretendre acceptar el bo que té i rebutjar en canvi el que no ens agrada.

La marxa de Ferrovial ha transcendit l’economia per saltar a l’arena política. El cas ha sigut convertit per uns en l’excusa per presentar-se a si mateixos com el flagell de les grans empreses, i aprofitat per d’altres per carregar contra una suposada gestió política d’aires veneçolans, i que pot establir un precedent per a altres empreses espanyoles. Lectures, en els dos casos, més pròximes als interessos electorals de cadascú que de la realitat de la qüestió. L’actitud de la mateixa companyia no ha facilitat tampoc que s’apaivagués la picabaralla política. L’anunci, al febrer, de les seves intencions de mudar-se a Amsterdam ha estat acompanyat d’una falta de transparència –impròpia en una empresa cotitzada– que ha alimentat lògicament les sospites del Govern sobre les veritables raons d’aquesta decisió. I, tot i que les al·lusions d’alguns ministres al creixement de la companyia gràcies a la inversió pública espanyola sonessin una mica extemporànies –actualment, el gruix del negoci es concentra a l’estranger, i més del 90% del valor en termes de capital procedeix de la seva activitat internacional–, la companyia hauria d’haver donat unes explicacions prèvies més detallades i convincents.

Un dels punts centrals de fricció està en els suposats avantatges fiscals, que el Govern insinua i la companyia nega. Si Ferrovial no justifica una «motivació econòmica vàlida» a l’operació, una fusió amb la seva filial holandesa, l’Executiu podria negar-li els avantatges de tributació que ofereix el règim de fusions en l’impost sobre societats. El Ministeri d’Assumptes Econòmics, en un comunicat, va dir «respectar» la decisió de Ferrovial, però alhora desmenteix que cotitzar a la borsa de Nova York sigui una raó que justifiqui el trasllat a Amsterdam. Les pressions del Govern es van mantenir fins a minuts abans de la junta d’accionistes, amb una carta a la direcció de l’empresa en la qual remarcava el compromís de les institucions espanyoles per «facilitar i impulsar» la doble cotització a Espanya i als EUA, i amb declaracions públiques dels ministres. Però fins i tot en aquest assumpte han sigut notables les dues ànimes de l’Executiu, amb graus molt diferents en les crítiques segons qui les pronunciés. Al final, demostrar que l’única motivació de la companyia sigui pagar menys impostos sembla molt difícil, de manera que probablement l’assumpte acabi en una mera tempesta de declaracions.