Només compten les eleccions

La decisió de Ferrovial de saltar de Madrid Holanda per cotitzar a Wall Street, perquè és a Amèrica del Nord on ja té la major part del seu negoci i necessita més crèdit i capital, té lògica. Però és complicada. Que un «campió nacional», com diuen a França, emigri a l’estranger és sempre delicat. I el president de Ferrovial, Rafael del Pino Calvo-Sotelo, propietari del 20% del capital, va cometre un greu error polític quan ho va fer públic sense abans haver-ho ‘mastegat’ amb el Govern. A més, el comunicat qüestionava la seguretat jurídica a Espanya. Tot i que que fos veritat, no era oportú dir-ho perquè no era la raó principal, encara menys en tant que forma part de les falques d’alguns mitjans empresarials i dretans contra el Govern.

El rebuig inicial de Sánchez és doncs comprensible, perquè feia mal a l’Executiu i podia perjudicar Espanya, que atrau molta inversió internacional. Però, tot i que et disgusti, no pots escopir a la realitat. Espanya és Europa i Ferrovial –la majoria dels seus accionistes són avui fons internacionals que lògicament volen maximitzar el benefici–, si li convé, es pot instal·lar en un altre país del mercat únic. Del Pino, un home de caràcter difícil, es va equivocar, però el Govern l’ha superat al mantenir la batalla fins al final. ¿Per tossuderia?

Sánchez creu que en l’electorat –fins i tot a Catalunya– atacar Del Pino per poc patriota té més «ganxo» que acceptar els interessos d’una multinacional espanyola que ha pecat d’altivesa. Ferrovial serà a Wall Street, però –pensa Sánchez– lamentar el «capitalisme que no posa l’espatlla» tindrà premi polític. Ortodòxia econòmica sí –per això hi és Nadia Calviño–, però no en any electoral si perjudica el candidat Sánchez.

Una cosa similar, però més greu, passa amb la llei de la vivenda, a què, tal com la volia Podem –i fins i tot ha empitjorat–, Nadia Calviño i el PSOE s’han oposat tota la legislatura. Va arribar la inflació del 8% i per protegir els inquilins –i salvar el xoc amb els socis– el Govern va limitar a un 2% l’augment dels lloguers el 2022. D’acord per un any. Però ara hi ha eleccions, i Sánchez sap que molts ciutadans creuen que els lloguers són massa alts i volen la protecció de l’Estat davant els que l’infantilisme d’esquerres titlla de «fons voltor».

També creu que per guanyar ha de tancar files amb els seus socis –¿per ser coherent?– fent –això sí– que Yolanda Díaz, més presentable, engoleixi en missa unitària els excitats de Podem. Per això ha tornat a cedir i ha donat llum verda a una llei que farà que el 2% es mantingui aquest any, que el 2024 pugi al 3% i que després mai-mai els lloguers augmentin com l’IPC. A més, es posen més limitacions a les àrees tensionades, una realitat molt complicada.

És cert que a Espanya el lloguer és car i escàs. L’Estat hauria d’haver fet més vivenda pública –o concertada– de lloguer. Però si ha fallat, el remei etern no pot ser que els propietaris (ni molts menys tots són «voltors») no puguin tenir ni la rendibilitat de l’IPC i carreguin a més amb els costos de manteniment. I impagaments i conflictes.

Notícies relacionades

El 93,3% dels accionistes de Ferrovial recolza el canvi de seu malgrat la pressió del Govern

El Govern espanyol pacta amb ERC i Bildu un acord en la llei de vivenda

És elemental. Hi haurà menys pisos de lloguer perquè els propietaris els aniran venent i els futurs inversors invertiran en altres negocis o en un altre país. Si la llei surt, hi haurà menys oferta de lloguer i el problema encara s’agreujarà més. Però les eleccions són demà.

I Sánchez creu –no és l’únic-, que la clau és ser-hi demà (2024) perquè els conflictes de demà passat –menys pisos de lloguer– no els hagi d’afrontar un Feijóo qualsevol. ¿D'acord?