Déus, rialles i marmotes

Deixeu-me dir per començar que, si reclamem altura de vol per a la sàtira, hem d’admetre també el dret a ofendre’s. Però estic segur que sense l’afany recaptatori –de vots– que presideix qualsevol campanya electoral no tindríem tant soroll. I un bon esquinçament de vestidures des d’Andalusia amb Catalunya al radar continua donant bons rendiments en borsa. A la borsa en què cotitzen els tòpics i la mala bava, s’entén. Per això em va encantar un titular d’‘El Mundo Today’ –¡que bons que són aquests tios!– que deia: «Acusen d’andalufòbia la Junta d’Andalusia per condemnar Doñana a la desaparició». I per això em va encantar encara més que Nieves Concostrina –¡que gran també!– desempolsegués la història de la pel·lícula ‘Rocío’, segrestada el 1981 –sí, en plena democràcia–, en què es narra l’origen d’aquest fervor religiós, es destapa el negoci que ha generat al llarg del temps i s’explica com el 1936 els franquistes van afusellar un centenar d’habitants d’Almonte que no eren precisament devots. He sigut testimoni d’alguns improperis que li han plogut aquests dies, però també de l’onada d’agraïment d’un munt d’andalusos que, o no en sabien res, o estan tips de passar per allò que no són. I que intueixo que se la bufa si a TV-3 fan acudits de la Verge o del papa de Roma.