Ni clar ni català

La iniciativa pot ser un artefacte en període electoral –les municipals de maig i les generals de finals d’any– per mantenir el perfil independentista d’ERC davant les crítiques dels seus excompanys de viatge de JxCat i la CUP. En efecte, la proposta té la virtut que representa la renúncia implícita a la via unilateral de l’1-O, però la claredat que s’invoca, en al·lusió a la llei de claredat canadenca, no ha servit perquè el Quebec pogués realitzar cap referèndum.

Al contrari, la Clarity Act (2000) va ser el candau que, de facto, va tancar la porta a la convocatòria d’una altra consulta després de les celebrades el 1980 i 1995. Després del segon referèndum –el no va guanyar per la mínima (50,58%)–, el Govern federal va plantejar una qüestió interpretativa al Tribunal Suprem (1998) i va inscriure els principis de la resposta en la llei. Stéphane Dion, un liberal quebequès que va pilotar el procés, ho ha explicat de manera pedagògica. Vet aquí una síntesi.

1. «¿Al Canadà és un dret, la secessió? No. La secessió s’admet com una possibilitat, no com un dret. El govern d’una província no té dret a autoproclamar-se Govern d’un Estat independent. Ni el dret internacional ni el canadenc li atorguen aquest dret».

2. «¿Què és una pregunta clara? El Tribunal Suprem parla de la «voluntat de no continuar formant part del Canadà». Si va insistir en la claredat de la pregunta és perquè va ser qüestionada. La pregunta de 1995 va ser la següent: «¿Està vostè d’acord que el Quebec sigui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en el marc del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny 1995?».

3. «¿Qui avalua la claredat de la pregunta? El Tribunal Suprem assigna aquest paper als «actors polítics». És responsabilitat del Govern del Quebec triar la pregunta que s’ha de formular. La llei de claredat estableix que la Cambra dels Comuns (l’equivalent al nostre Congrés dels Diputats), després de les degudes consultes i deliberacions, haurà de determinar, mitjançant una resolució i abans del referèndum, si la pregunta és clara».

4. «¿Qui determina la majoria clara? Després d’un referèndum sobre una pregunta clara, si el Govern del Quebec creu que ha obtingut un suport clar, la Cambra dels Comuns estudiarà la claredat de la majoria. Només si, després de les consultes i deliberacions, la Cambra conclou que existeix una majoria clara, el Govern del Canadà pot i ha d’iniciar les negociacions sobre la secessió».

En resum, un referèndum ‘a la canadenca’ no només necessita una pregunta i una majoria clares, sinó que és el Parlament federal qui les determina. Una acotació: l’anomenada ‘via escocesa’ tampoc és de rigor. El seu referèndum es va poder celebrar gràcies a l’acord d’Edimburg (15 d’octubre del 2012), pel qual es transferia temporalment al Parlament escocès la facultat de convocar-lo. El Tribunal Suprem del Regne Unit ha rebutjat que es pugui celebrar cap altre referèndum sense l’autorització expressa del Parlament britànic.

Notícies relacionades

¿Què és la llei de claredat a què ha fet referència Torrent?

¿Escòcia pot convocar un referèndum d’independència?

Hi ha sobre la taula encara una tercera fórmula magistral que ERC va inscriure en la seva ponència congressual, l’anomenada ‘via de Montenegro’: el 55% dels sí, sempre que la participació superi el 50% del cens. No s’han d’invocar els principis constitucionals per tirar-la per terra. N’hi ha prou amb llegir l’article 222 de l’Estatut de Catalunya que fixa el quòrum per a la seva reforma: «El vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament». Aquesta és la nostra ‘via catalana’.

Finalment, dues xifres màgiques. La suposada majoria del 80% de catalans que abonen un referèndum, resultat d’una lectura demoscòpica a mida, i la majoria independentista del 52% de les eleccions del 14 de febrer del 2021, que és mentida: la suma dels tres partits independentistes amb representació al Parlament (ERC, JxCat i la CUP) es va quedar en el 48,05%. ¿Està clar?