Spain ja no ‘is different’ en vivenda

Crec que és important començar amb la principal tesi d’aquest article: ¡Arrese ha mort! Estem davant un canvi de paradigma històric. La primera llei de vivenda de la democràcia és el segell definitiu de defunció d’una política fracassada que ha durat massa temps. Amb aquesta llei comencem un nou rumb que caldrà desenvolupar. Anem cap a un model de vivenda que prioritza la vivenda com un dret. Un model que desenvoluparà el sistema de vivenda com a cinquè pilar de l’Estat del benestar. 

Però aquí anem amb la segona tesi de l’article: la llei de vivenda és només un punt de partida. El sistema de vivenda no es canvia només a través del ‘Butlletí Oficial de l’Estat’. Aquesta llei estableix les bases d’un nou model que ha d’emergir. Un sistema que ha de desplegar els tres grans instruments d’una política de vivenda a l’europea: augment del parc protegit de vivenda, increment de les ajudes al lloguer i regulació de lloguers. Tres instruments que obligatòriament han d’operar alhora, aïlladament no funcionen. 

Augmentar el parc social és la gran clau per moderar els preus i oferir alternatives assequibles a tota la població, però per a això es requereix dècades, molta inversió i consensos amplis. En el mentrestant, les ajudes al lloguer serveixen per evitar les situacions d’emergència habitacional, mentre que el control de lloguers protegeix i dona estabilitat als inquilins mentre modera les pujades descontrolades de preus. Aquest és el consens europeu de vivenda. En això, la llei de vivenda posa rumb a Europa. 

Notícies relacionades

El Govern espanyol pacta amb ERC i Bildu un acord en la llei de vivenda

ERC acusa el PSOE d’electoralisme amb el seu anunci de vivendes de la Sareb

Arribem a l’última tesi de l’article: el text ha millorat moltíssim respecte del primer esborrany, però encara queden millores per fer. Regulació de preus en àrees tensades. Qualificació indefinida de sòl protegit. Grans forquilles ja són persones físiques i jurídiques amb cinc o més vivendes. Hi ha una protecció de famílies vulnerables més gran davant desnonaments. S’empodera els inquilins fent que les despeses de gestió immobiliària vagin al llogater. Mentre que els límits a les pujades per IPC segueixen controlats i se substitueixen per un millor indicador. La llei no obstant té algunes forats importants que han de ser resolts en el tràmit parlamentari. El principal: la regulació dels lloguers de temporada. 

La llei no és perfecta. Però cap llei en democràcia és per nauralesa perfecta perquè és fruit de la negociació i el pacte de molts interessos. I aquesta llei ha costat moltíssim. Ha fet falta que passés la crisi immobiliària, inflació de lloguers i crisi de la covid. Ha fet falta la intervenció permanent dels moviments de la vivenda, PAH, Sindicat d’Inquilines, etcètera, i els nous partits creats d’aquest mateix moviment, Unides Podem. Tot i que particularment per la insistència de l’alcaldessa de Barcelona, la primera figura pública que des del 2015 ha estat reclamant aquesta llei. Això és una victòria del moviment de la vivenda. La llei no és perfecta i cal millorar-la. Però avui toca celebrar: Spain ja no és ‘different’ en l’àmbit de vivenda. Benvinguts a Europa.