APUNT
Cas Negreira: misteris que es mantenen
Si hi ha un tret admirable de Joan Laporta és la seva seguretat i determinació a l’hora de defensar els seus arguments. I ho fa sense la crossa dels papers. És un do que va posar en pràctica ahir en una de les compareixences més complexes de la història recent barcelonista. Dir la més complexa seria potser desmerèixer el ric catàleg de controvèrsies i fogueres variades en què ha sigut capaç d’enfangar-se el FC Barcelona en els últims lustres. Hi ha de tot. En qualsevol cas, l’afer Negreira puntua molt alt. L’acusació que el Barça s’ha beneficiat d’arbitratges a base d’untar un capitost del col·lectiu (tot i que no hi ha constància de tot això per enlloc) ha creuat fronteres, ha enverinat l’ambient futbolístic espanyol i ha dinamitat el prestigi de l’entitat com mai, d’això no n’hi ha dubte.
El president, dos mesos després, va mirar de posar un tallafoc a aquesta «campanya gegant» de difamacions amb un èxit més aviat regular. Ho hauria pogut fer abans. No hauria variat substancialment el discurs. Li consta al signant d’aquesta tribuna que el seu missatge va agradar a algun expresident, en particular la seva mà estesa a la UEFA, pel que suposa de defensar els interessos del Barça, tot i que bé es podria dir que el que va fer en realitat Laporta és demanar clemència. Amb la Champions no es pot frivolitzar.
Fora d’això, Laporta va fer de Laporta, en particular quan es va dedicar a combatre els enemics externs. Aquí va tensar el gest i va brandir l’espasa verbal amb eficàcia populista. El Reial Madrid i Javier Tebas van ser dos sacs de cops fàcils amb què complaure bona part de la seva parròquia. Laporta, no s’adverteix el contrari, continua tenint una tirada social sòlida i aquest tipus d’exhibicions de caràcter i crides a la unitat solen agradar als seus. Pot ser que hi hagi una dissensió clara amb l’opinió publicada. Entrem en terreny de percepcions, és clar.
Eren altres temps
Notícies relacionadesObviant aquells que ja han jutjat el cas i res del que hauria dit Laporta els hauria canviat l’opinió condemnatòria, constatem que el president va flaquejar sobre manera a l’hora d’explicar per què es van contractar durant tants anys les empreses d’Enríquez Negreira. Al marge de la qüestió ètica de relleu de tenir en nòmina el vicepresident dels àrbitres –eren altres temps, va venir a dir Laporta–, va quedar sense resoldre què va fer exactament Negreira pare per al Barça. El fill va fer informes, efectivament, van aflorar molts en la compareixença, tot i que gairebé ningú els prestés atenció. ¿Però el pare? No en queda res material, així que no hi ha més remei que pensar que hi ha molt que no es pot explicar obertament. Queda un misteri flotant, com amb tantes coses al club que tenen a veure amb els diners.
Si van ser 7,5 milions durant 17 anys, en surt una mitjana de 441.000 euros. Un salari de categoria. Evidencia el de sempre: la lleugeresa amb què les directives gasten els milions que produeix l’entitat. Aquest és l’escàndol tapat pel soroll de la corrupció arbitral, potser el veritable escàndol, mentre no es demostrin beneficiaris tercers.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
