Política industrial: el dilema europeu

En aquest nou marc global més intervencionista, la UE surt amb desavantatge. La seva forta dependència energètica exterior, que està intentant resoldre amb un fort impuls de les renovables, perjudica la competitivitat de les empreses industrials europees. La UE també té una elevada dependència en algunes tecnologies crítiques com els semiconductors i les bateries elèctriques, i en minerals estratègics per dur a terme la transició energètica, de les quals depèn majoritàriament de la Xina. Finalment, la governança europea té una falta d’agilitat en la presa de decisions que suposa un gran obstacle quan es produeixen canvis disruptius com els actuals. 

D’altra banda, la UE també compta amb una sèrie d’avantatges que ha de saber aprofitar. El seu model d’economia oberta basada en el multilateralisme l’ha convertit en el principal soci comercial del món. A més, té un mercat interior de 447 milions de consumidors amb ingressos mitjans-alts, que tenen un gran poder per establir estàndards normatius que s’acabaran aplicant arreu del món. Sense oblidar l’efecte Brussel·les, pel qual ha aconseguit exportar a altres països la regulació ambiental, laboral, de protecció de dades i, actualment, els principis ètics en l’ús de la intel·ligència artificial. 

Notícies relacionades

Barcelona crea un consell assessor en intel·ligència artificial

Twitter era una cerveseria de Múnic

La Unió Europea es troba atrapada enmig del foc creuat proteccionista sinonord-americà. D’una banda, la Xina ofereix ajudes milionàries per impulsar el seu pla verd i, de l'altra, la llei de reducció de la inflació (IRA) nord-americana ofereix generosos subsidis a la producció i la compra de productes verds ‘made in USA’. En aquest panorama, es presenta el dilema europeu. ¿Com podem reduir la nostra dependència de la Xina i alhora competir amb les generoses ajudes de l’IRA, sense caure en una guerra comercial i de subsidis, que l’únic que generaria és un empobriment generalitzat, cotes més elevades de deute públic i que fins i tot amenaci el mercat únic europeu? La solució més encertada seria la flexibilització de les ajudes d’Estat o subsidis a empreses en àmbits molt concrets (indústria verda i tecnològica), combinada amb la diplomàcia assertiva i els acords comercials estables amb països afins. A més de la necessària reducció de burocràcia europea i l’agilitació de permisos.  

Per afrontar tots aquests desafiaments, Europa ha apostat per ‘més indústria’. La política industrial ha passat de ser pràcticament insignificant les últimes dècades a ser la política més estratègica i amb més pressupost en l’actualitat. L’objectiu és fer més resilients les cadenes de producció europees per evitar crisis de proveïment, com ha passat en la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Cosa que s’ha anomenat l’«autonomia estratègica oberta». Es tracta d’augmentar la capacitat industrial europea al llarg de les cadenes de valor verdes i digitals, que són les que tindran un creixement més destacat en el futur, i reforçar així el paper rellevant d’Europa al món. Tot això passa per produir dins de les nostres fronteres més productes tecnològics, més béns industrials estratègics (bateries elèctriques, panells solars, turbines eòliques, hidrogen verd, etc.) i per extreure més matèries primeres crítiques necessàries per dur a terme la transició energètica. La UE s’ha proposat cobrir amb fabricació pròpia el 40% de la demanda de tecnologia verda i extreure el 10% de les matèries primeres que necessita per a la transició verda, el 2030. Serà important com comuniquem a la societat aquestes necessitats. Potser hem de recordar que la indústria no només és important perquè garanteix la nostra autonomia estratègica, sobretot és important perquè incrementa la productivitat de la feina, la competitivitat exterior i l’ocupació de qualitat. A més, la indústria és el sector que inverteix més en R+D i també serà el principal protagonista per complir els objectius de descarbonització el 2050. Més indústria, més prosperitat.