Le Fumoir Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
On els ulls encara somriuen
Un es pot sentir a Mumbai millor que a Zuric o a Estocolm, perquè a aquesta llibertat inherent al caos s’hi suma una alegria de viure que ja no es troba a Europa
Afers interiors em porten últimament a Bombai, o Mumbai, com l’anomenen els moderns, els indis que no parlen anglès i els alineats amb allò políticament correcte. Es tracta d’una ciutat de nom evocador com pocs, que ens remunta immediatament a l’Imperi britànic, a Mecano, a Bollywood i a Esperanza Aguirre en mitjons. La ciutat viu jornades de fast, amb una espectacular desfilada de Dior a la Porta de l’Índia, sobre una passarel·la llarga com una pista d’aeroport entapissada de flors. Mentre les maniquins circulen els seus models, pentinades amb ones a l’aigua i mirada febril, sona un màgic sitar, i uns timbals aixequen l’esperit. L’endemà s’inaugura amb fanfàrria un nou centre d’art contemporani de la família Ambani, una de les més riques del món. De sobte, la ciutat es divideix en dos: els que hi han sigut convidats i l’aclaparadora i insignificant resta. Aquests dies les estrelles de ‘Bolly’ i Hollywood s’entrecreuen als passadissos dels magnífics hotels del barri de Colaba. Per aquí caminen JayZ i Beyoncé, Jeff Koons i Zendaya, Gigi Hadid i Penélope Cruz, a més de les celebritats locals, capaces de paralitzar un carrer sencer al sortir de casa. A 15 minuts en cotxe d’aquest circumstancial epicentre del glamur hi ha Chor Bazaar, unes puces en un barri on viuen bona part dels musulmans d’aquesta urbs de 20 milions d’ànimes, i que recorda aquests carrerons del Caire vell de Naguib Mahfuz. Cau la tarda i el bullici és total entorn dels llocs de menjar que envolten la mesquita, abans de l’esmorzar de Ramadà. El meu amic i jo demanem un kebab de pollastre al tandur. Tremola el misteri. En un raconet d’aquest raval hi viu una comunitat ismaïlita, xiïtes d’origen iemenita, cismàtics de la línia de l’Agakan. El barri està amenaçat per la piconadora, i un colós de formigó a mig fer llança la seva ombra inapel·lable sobre els nostres caps. Cinc minuts més de cotxe i, després de recórrer els carrerons en pujada de Banganga, àrea completament hindú, apareixem en una enorme aiguabeneitera esglaonada, incrustada enmig de la ciutat, un Benarés petit. Els nens es banyen sense deixar de riure, amb els cabells negres i llustrosos caient-los damunt dels ulls. La seva pell d’or refulgeix en la tarda que mor, mentre dues comares en sari es fan confidències.
Entretots
Sopo en una casa colonial portuguesa de més de 250 anys d’antiguitat, convidat per un vell dissenyador de moda anomenat Ferreira, que vestia les grans actrius del cine indi. Un jove francès toca una flauta travessera feta de bambú, mentre un efeb de gènere fluidíssim canta amb aguts d’eunuc velles coples de Maharashtra. Aquests dies no hi ha pol·lució i es pot respirar sense por, ja que el Govern local ha ordenat que es frenin totes les obres de construcció amb motiu dels festejos en curs. Bombai vibra, els diners circulen, els joves Z habiten els cafès i, com els notaris, treballen per ells i davant seu, rere la coberta de logo fruiter d’un ordinador des del qual conjuminen tota mena de transaccions, negocis, que en algú nascut als 70 com jo ens queden galàcticament llunyans. L’Índia va deixar passar l’última revolució industrial, però no s’està perdent la tecnològica. Un se sent vell i perdedor per no tenir 20 anys i per treballar per compte d’altri. Però un es pot sentir aquí millor que a Zuric o a Estocolm, perquè a aquesta llibertat inherent al caos s’hi suma una alegria de viure que ja no es troba a Europa, potser perquè en alguns dels seus països mai va arribar a existir. La joia, com la depressió, no és una cosa exclusivament personal, sinó que també forma part de la idiosincràsia dels pobles. Aquí les càrregues vitals es consignen a Déu, que no a Dior, i avall. Li faig una foto a una mare amb el seu fill mentre circulen enganxats a mi en un altre taxi. Els ulls d’aquesta dona encara somriuen amb la puresa de qui viu la seva primera encarnació. La seva mirada enclou, alhora, tendresa, sorpresa i concupiscència. No hi ha necessitat d’escollir. Encara hi ha a l’Índia capacitat de sorpresa, això que hem perdut fa temps i que faríem bé de recuperar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
