Memòria històrica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El calvari de les víctimes del franquisme
Per deixadesa socialista, potser Feijóo podrà enterrar la Llei de Memòria Democràtica com Rajoy va fer-ho amb la llei de Memòria Històrica
El mes d’octubre passat s'aprovà la llei de Memòria Democràtica que substituïa la de Memòria Històrica impulsada per Rodríguez Zapatero. Una llei que el 2007 perpetuà el model basat en l’oblit de les víctimes i en la impunitat pels delictes comesos en els anys de dictadura. Una amnèsia nascuda en la Transició i blindada durant els anys de govern de Felipe González, que mai no presentà cap projecte de llei en considerar que, en paraules d’ell mateix, Franco era història i que la història no es podia esborrar.
Un cadenat que Rodríguez Zapatero reblà l’any 1999 en afirmar des de la tribuna del Congrés que ja s’havia arribat al punt final de les reparacions, que no obstant va haver d’obrir en necessitar suports per ser investit l’any 2004. No s’estigué, però, d’afirmar aleshores que es tractava de la norma «definitiva» sense voler assumir el gran forat negre que suposava que lleis espanyoles haguessin possibilitat perseguir sàtrapes d’arreu (Augusto Pinochet, Adolfo Scilingo, Domingo Cavallo, etc.), però continués ignorant les víctimes del franquisme. Tan desemparades que van haver de recórrer a l’Argentina per aspirar a ser reparades.
Entretots
Transcorregueren 15 anys abans que el PSOE no rectifiqués, període durant el qual milers de represaliats arribaren a la fi de la vida sense veure’s reconeguts. Un greuge que la generositat de les víctimes avui encara vives, cada vegada menys i més grans, hagués assumit sense rancúnia si la nova llei s’hagués endut tantes injustícies pendents.
Però el resultat ha estat decebedor. S’ha posat de nou en evidència la manca de voluntat de l’esquerra espanyola per qüestionar, d’una vegada per totes, el model d’impunitat consagrat des de l’aprovació l’any 1977 de la preconstitucional llei d’Amnistia. Efectivament, la nova llei no hi ha inclòs cap mena de modificació a pesar que al llarg de dècades la seva vigència ha impedit garantir la tutela judicial efectiva a les persones que patiren la repressió. I no pas per crims menors, sinó pels considerats de Lesa Humanitat, tal avaluà l’alt Comissionat de Nacions Unides.
Però el més feridor han estat els arguments fets servir. Segons el PSOE i Unides Podem, la llei d’Amnistia havia restat obsoleta i no mereixia que fos modificada perquè els continguts de la llei que han impulsat haurien de ser interpretats d’acord amb els Tractats internacionals signats per l’Estat espanyol en relació amb els crims de Lesa Humanitat. És a dir, que els jutges ja no podrien rebutjar cap altra querella.
Argument fal·laç, perquè ja fa anys que el tractats van ser signats, i de poc recorregut, com es comprovarà en un futur immediat quan alguna víctima presenti una demanda davant la l’Audiència Nacional i els jutges no l’admetin argumentant la vigència de la llei d’Amnistia i la jurisprudència acumulada.
El calvari dels supervivents (¡en ple 2023!) s’evidencia en les allargues a com rescabalar els patrimonis, béns incautats i un llarg etcètera d’espolis. Pren cos alhora en l’exclusió de qualsevol reparació de Puig Antich i d’altres militants antifranquistes executats per l’Estat abans de la mort de Franco o se supedita a l’elaboració d’estudis i auditories sobre què fer en un futur amb les 134 persones mortes per excessos policials (5 per tortures, 28 en manifestacions i la resta per causa del gallet fàcil) entre 1975 i 1982 certificades per l’historiador David Ballester, màxima autoritat acadèmica sobre la repressió d’aquells anys.
I adquireix categoria d’ofensa quan es constata que el mateix govern que ha convertit en inamovible la negativa a cedir la comissaria de Via Laietana a fi que pogués transformar-se en un memorial de la lluita democràtica, ni tan sols complirà els terminis de presentació d’aquests informes. Tot apunta que, una vegada aconseguida l’aprovació d’una llei que deixa incòlume el model d’impunitat i no assumeix cap responsabilitat patrimonial per les sentències anul·lades, ja no té cap pressa a desplegar els petits avenços aconseguits, que el 2007 ja havien estat negats.
Una nova penyora que s’imposa a les víctimes per causa de la dictadura de la demoscòpia en any de convocatòries electorals. Al capdavall, es pretén deixar-ho córrer per a més endavant, per a la propera legislatura. Compte, doncs, al retorn del ‘déjà-vu’ del 2012 quan Rodríguez Zapatero deixà la feina sense fer pel mateix motiu. Ara, per deixadesa socialista, potser Feijóo podrà enterrar la Llei de Memòria Democràtica com Rajoy va fer-ho amb la llei de Memòria Històrica.
Aleshores, al gòlgota de les víctimes del franquisme s’hi afegiran les llàgrimes de cocodril dels que ara són Govern d’Espanya.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
