NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Després que parli Laporta, ¿qui serà la Laura Borràs del Barça?
Joan Laporta va parlar aquest dilluns durant dues hores per no dir res. És el pitjor que pot fer un líder. Imagino que per aquest motiu va retardar tant la seva compareixença. El president del Barça no té res a dir dels pagaments a José María Enríquez Negreira mentre era vicepresident del comitè nacional d’àrbitres. El que va dir ho hauria pogut dir el primer dia: és un atac del Reial Madrid, que ha sigut, és i serà l’equip del règim.
La reacció de Laporta s’assembla molt a la que durant dècades van tenir Jordi Pujol i el seu partit quan apareixien notícies sobre els pagaments als seus fills: «És un atac de Madrid». Fins que el juliol del 2014 ho va voler reconèixer tot d’una vegada amb la inversemblant versió de la deixa, l’herència que el pare de l’expresident hauria deixat als seus nets a Andorra. Pujol va ser desposseït de tots els seus honors, repudiat pel seu successor, Convergència va ser dissolta com a partit i refundada, i els seus seguidors van voler conquerir la independència per esborrar de cop els seus vincles amb la corrupció del «règim del 78», que els agrada dir. Si Pujol hagués reaccionat a les primeres denúncies contra els seus fills, avui seria l’expresident modèlic que va voler ser, el patriarca venerable i venerat. Però l’acumulació de porqueria i el seu negacionisme durant anys el van convertir en un proscrit, van dissoldre el seu partit, van enterbolir la seva obra i van invalidar el seu possibilisme com a fórmula política per a Catalunya. I possiblement no ho va fer perquè aquests pagaments no eren anecdòtics sinó constitutius del seu èxit polític, no eren conseqüència sinó causa.
El més tràgic de la compareixença de Laporta és que ha optat pel mateix camí que Pujol. Negar l’evidència i cobrir-la amb una capa de persecució inversemblant convertirà el cas Negreira en un cas Pujol segona part, una bomba de dispersió que acabarà per laminar Laporta, el paradigma barcelonista dels últims 40 anys basat en el ‘Més que un club’ i les coses bones que s’han fet durant els últims 20 anys, els millors de la història de l’entitat. El drama és que una vegada repudiat Laporta, refundar el Barça és més difícil que refundar Convergència i pot deixar el club en mans d’una Laura Borràs qualsevol, la caricatura final de la síndrome de la persecució de Madrid.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
