L’elefant, la lona i el rostit

La millor era de la història del Barça, la que va començar amb un partit a mitjanit regat amb gaspatxo i va acabar, per triar una data, amb un 2-8 a Lisboa i un burofax de Leo Messi, no només va ser un prodigi futbolístic. També va fer creure els que van créixer entre els somiquejos i psicodrames del nuñisme que una cosa fonamental havia canviat en l’ADN del barcelonisme, que els anys del victimisme havien acabat. L’equip jugava molt bé, i guanyava sovint, però sobretot anava pel món amb el cap ben alt. En aquest sentit, Jose Mourinho, el seu dit que a tants va ensenyar el camí, el villarato, el dopatge i altres insults, mesquineses i ingratituds que va patir l’equip i el club aquells anys (inoblidable, per a alguns, la clau que Espanya guanyés el Mundial de Sud-àfrica va ser... Xabi Alonso) sabien com un trofeu. El famós discurs del «puto amo» de Pep Guardiola simbolitzava això: el Barça jugava, i sovint guanyava, al camp, no abans ni després dels partits.

Com els Bulls de Jordan

Eren anys en què era lícit preguntar-se si el fet de comptar amb el millor jugador de tots els temps convertiria el Barça, per dir alguna cosa, en els Chicago Bulls de Michael Jordan, si després de guanyar molt, el club seguiria guanyant bastant o almenys competiria per guanyar, si una manera professional de relacionar-se amb l’esport i el futbol era possible. Avui ja tenim la resposta: no ho és. Després de cada castanya, que diria Xavi, apunta el nuñisme que mai se’n va anar.

Notícies relacionades

Després que parli Laporta, ¿qui serà la Laura Borràs del Barça?

Cas Negreira: misteris que es mantenen

És òbvia l’estratègia comunicativa del rampell nuñista de Laporta, assenyalar el Reial Madrid permet no parlar d’Enríquez Negreira. És cridaner que el Madrid hi hagi col·laborat amb el seu vídeo revisionista. Els dirigents del futbol espanyol, un dels sectors econòmics més potents i globalitzats del país, sempre s’han sentit més còmodes en les converses de bar i en les baralles de cunyats que en les master class de les escoles de negocis. Molts dels aficionats, també. Laporta, que va guanyar unes eleccions gràcies a una lona i la promesa d’un rostit, ho sap molt bé, i va fer un recital en la seva roda de premsa d’aquesta setmana. No buscava aclarir el cas Negreira, sinó donar arguments als socis i aficionats del Barça que callen i abaixen el cap quan els critiquen els pagaments a l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres. Missió complerta, victòria per golejada, a qui li importa Negreira quan es pot replicar que si José Plaza, que si Guruceta, que si Di Stefano i que si els grisos que van fer fora del camp Johan Cruyff.

Agafar la pilota, passar la pilota

No fa tant que els barcelonistes preferien parlar de Messi, d’Iniesta, de Xavi, de Neymar, i vull pensar que molts avui voldrien parlar de Pedri, de Gavi, de Frenkie de Jong, d’on es va perdre Ansu i de quina bona pinta té Araujo. Parlar de la pilota, de passar-se la pilota, de la ciència després del joc de possessió, que si el 3-4-3, el 4-4-3 o el 4-4-2. Era l’«equip del règim» qui es queixava i somiquejava, eren els seus entrenadors i jugadors els que xiuxiuejaven «robar, sempre robar» als aeroports. L’esperit nuñista s’havia mudat a Madrid, i molts, il·lusos, van pensar que allà es quedaria. Avui són els blancs els que encadenen èxits a la Champions. Entre el mal que ja ha infligit i em temo que encara infligirà el cas Negreira, la tornada del victimisme em sembla dels més greus, perquè parla no només de què fa avui el Barça, sinó de qui és. I no som els Bulls. Ni tampoc un elefant blau.