Llimona & Vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cesc Casadesús: del funambulisme discret, ingràvid i trepidant
La seva trajectòria com a gestor cultural no s’ha limitat a administrar uns pressupostos, sinó a construir una filosofia de la cultura popular i de la importància de l’art
El dia 2 de juliol, el senyor Nathan Paulin travessarà el passeig de Gràcia. Això no seria notícia si no fos per dos detalls. Ho farà des del cel, és a dir, enfilat en una corda, al llarg d’uns quaranta minuts trepidants i alhora reposats, en l’espectacle ‘Les traceurs’. I el seu equilibrisme extrem servirà per inaugurar el Festival Grec. Aquest artista, que ja va travessar, entre d’altres prodigis aeris, la distància que hi ha entre la torre Eiffel i el Palais de Chaillot, 670 metres d’estable incertesa, emetrà un «missatge sobre la capacitat humana de respectar els entorns on vivim». L’espectacle, és clar, l’ha programat Cesc Casadesús, el director del Grec. I em penso que no hi ha millor manera de resumir i concentrar la seva experiència al capdavant del festival més important de Barcelona que aquesta comparació amb el funambulisme. I no solament el Grec, sinó també el seu pas pel Mercat de les Flors, del qual va ser responsable des del 2006 fins al 2016. Per molt diverses raons. La primera, perquè la seva trajectòria com a gestor en dos dels pilars de la ciutat pel que fa a les arts escèniques no s’ha limitat a administrar uns pressupostos, sinó a bastir una filosofia de la cultura popular i de la importància de l’art, «que no respon davant els grans problemes, però proposa preguntes i reflexions per canviar la nostra actitud, com a generador d’idees que ens il·luminen per veure com ens enfrontem a aquest món tan complicat i canviant». Per entendre’ns, disposar d’eines per passar la maroma. La segona raó és que en tots aquests anys, quasi una vintena, Cesc Casadesús ha fet d’equilibrista. Ha hagut de tirar endavant projectes ambiciosos a pesar del vent en contra, un vent canviant, que desestabilitza, i amb la voluntat d’avançar a la corda fluixa de les inclemències: la de la crisi econòmica, la de les inèrcies intel·lectuals, la terrible sotragada de la pandèmia. Casadesús ho ha fet (i ho continuarà fent, almenys fins al 2024, quan tindrà 60 anys) sense oblidar en cap moment la coherència personal i la necessitat de comptar amb un full de ruta precís, el que t’empeny a l’objectiu d’arribar a l’altra banda del cable tensat sense perdre l’equilibri. ‘Les traceurs’ són els que tracen, els que dibuixen un camí, els que marquen el recorregut d’una expedició.
Ell ho ha estat. «M’agrada pensar que soc coherent amb mi mateix. M’interessa l’ànima humana i sempre he intentat abordar-la des de perspectives diferents: des de la raó, el cos, l’anàlisi sociològica, la psicologia, l’art». Casadesús, nascut a l’Esquirol (un poblet d’Osona amb una llarga tradició tèxtil) és psicòleg de formació, però també ballarí, va ser gerent de l’Institut de Cultura de Vic i director de comunicació del MACBA i després va iniciar la seva etapa al Mercat i al Grec. És Premi Nacional de Cultura, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts i Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, i ha estat qualificat com un artífex de les arts vives i com el Phileas Fogg de la cultura, en referència al corpus viatger que ha identificat la programació del Grec en els últims anys, una «volta al món» que ha servit per articular un discurs, per estructurar una dramatúrgia: viatges al Mediterrani, a l’Àsia, al Pacífic, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, i el retorn als orígens, al passat i al futur d’un festival que «ha de servir per estar junts, per enamorar-nos i meravellar-nos, un Grec alegre, visual i impactant».
Entretots
Aquella coherència que deia s’explica amb les imatges que Casadesús ha fet servir en tot aquest temps per mostrar la seva manera de ser i d’entendre com ha de ser una iniciativa cultural. Se’n podria fer un decàleg. Potser pels seus orígens, ha fet servir a bastament la metàfora tèxtil. «Saber teixir una peça de roba que li escaigui a Barcelona, perquè teixir és entrellaçar molts fils», uns «llaços que es van ancorant a la ciutat», a partir de l’epicentre del Teatre Grec i amb connexions continuades i fèrtils amb el teixit social i cultural i amb les altres «fàbriques de creació». La labor de Casadesús, un home d’entonacions discretes, de sagacitats i timideses, de persistències i sensateses, d’ingravideses arriscades, se sustenta, com ell mateix ha dit, en una de les imatges més nítides del seu plantejament. «M’interessa més la pluja fina que els focs artificials». El funàmbul que es confon amb el paisatge urbà i s’enfronta a les amenaces inquietants del buit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
