Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No ens confongui amb la claredat, senyor Aragonès
Amb els secessionistes no serveix la política de la contentació, ja que el nacionalisme és insaciable i anhela tot el poder, no es conforma amb cessions conjunturals
El president Pere Aragonès ha passat ja a la següent pantalla després d’obtenir del Govern espanyols els indults per als polítics condemnats per l’organització del referèndum il·legal de l’1-O, l’abolició del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació. A canvi, ERC ha ofert el vot dels seus 13 diputats al Congrés cada vegada que els grups que sustenten l’Executiu han necessitat suports per tirar endavant les seves iniciatives legislatives.
¿Quina és la nova pantalla d’Aragonès? Proposar un acord de claredat, inspirat en la Llei de Claredat del Canadà, per pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. El que queda clar, d’entrada, és que amb aquesta iniciativa Esquerra rebutja implícitament la via unilateral, allunyant-se així de Junts per Catalunya.
No seria just que el Govern espanyol acaparés tot l’èxit de la suposada calma absoluta regnant a Catalunya per la seva política d’apaivagament, ja que el 2017 la poderosa maquinària de l’Estat va saber defensar-se, políticament i judicialment, del gravíssim desafiament rupturista. Es va respondre amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i amb les sentències judicials per incompliment de la llei, de manera que la situació actual és també hereva de les decisions acordades que es van prendre llavors.
Tampoc estem en condicions de llançar les campanes al vol, ja que els separatistes podrien interpretar que els és més rendible reviure els aldarulls del 2017.
Ja advertia Stéphane Dion, exministre canadenc d’origen quebequès i impulsor de la Llei de Claredat del Canadà, que amb els secessionistes no serveix la política de la contentació, ja que el nacionalisme és insaciable i anhela tot el poder, no es conforma amb cessions conjunturals. En els seus diversos viatges a Espanya, Stéphane Dion ens va confessar que la Llei de Claredat no hauria sigut necessària si el Canadà hagués tingut un article 2 similar al de la nostra Constitució, que reconeix la indivisible unitat de la nació espanyola. La majoria dels textos constitucionals contenen un precepte similar i el Canadà és una excepció.
Al Quebec es van celebrar dos referèndums –el 1980 i 1995– que es van saldar amb una derrota dels secessionistes. Davant la falta de claredat del procés i de les preguntes plantejades, el Govern canadenc va sol·licitar al Tribunal Suprem (homologable al Tribunal Constitucional) que hi aportés llum.
La Llei de Claredat de l’any 2000 deixa meridianament clar que el Quebec no té dret a separar-se unilateralment, i reserva al Parlament del Canadà amplis poders a tot el procés, començant per la mateixa validació de la pregunta sotmesa a votació. Així mateix, el Tribunal Suprem dictaminava que qualsevol pregunta havia de ser clara i el resultat de la votació havia d’estar avalat per una majoria reforçada, tot i que no precisava percentatges. D’altra banda, l’eventual secessió d’una província no era immediata; prèviament havia de modificar-se la Constitució canadenca i, finalment, era imperatiu obrir negociacions entre el Govern federal i les províncies del Canadà, homòlogues a les autonomies espanyoles.
Entretots
Com a resultat de la Llei de Claredat, ¿què ha passat? Que els obstacles a superar són tan insalvables que a ningú al Quebec se li ha acudit sol·licitar un tercer referèndum.
Sr. Aragonès, sigui clar: ¿vostè proposa un acord de claredat com a excusa per al·legar dificultats insalvables i així no veure’s en el compromís de sol·licitar un referèndum abocat al fracàs?
