Les dreceres de la vivenda

Passada la fogonada inicial, és moment de mirar-se seriosament el projecte de llei sobre la vivenda que aprovarà dijous el Congrés dels Diputats. Els que apostem pel progrés no podem si més no alegrar-nos que per primera vegada es desenvolupi aquest dret reconegut a la Constitució i el desplegament del qual és d’una gran complexitat, tant per l’entramat competencial que dibuixa la mateixa Carta Magna com per la importància de la vivenda com a sector econòmic, des del punt de vista dels promotors, dels constructors i de grans i petits propietaris i des del dels ciutadans, en particular els més joves, que tenen especials dificultats a les anomenades zones tensades. La majoria que promou la nova llei diu que es proposa impulsar la vivenda a preu assequible i el lloguer social. Especialment en el segon aspecte, Espanya té un important marge de millora per equiparar-se amb altres països europeus amb àmplia tradició en la intervenció del sector públic en aquest àmbit.

La vivenda és un problema tan greu que no aguanta que s’apliquin dreceres per solucionar-lo. I això és el que fa l’actual redactat si no es millora. En primer lloc, aconseguir els objectius que es marca el mateix president de Govern passa per aconseguir un acord amb ajuntaments i comunitats autònomes, que són els que tenen les competències tant sobre el sòl com sobre la vivenda protegida. I això requereix un exercici de política en el seu millor sentit, acordant amb els que no pensen igual i contemplant no només els interessos dels que criden més, en una o una altra direcció, sinó des de l’anàlisi de les necessitats que tenen tots els afectats. Els que busquen pis, els que els promouen o els que tenen terrenys per fer-los. Es tracta de solucionar els desequilibris i no de fer demagògia tractant tot un sector com si tots fossin fons voltor o especuladors, cosa que no és així de cap manera.

Per això és important que aquesta llei de vivenda respecti altres drets reconeguts per la Constitució com és el cas del dret a la propietat i la lliure competència. Si el redactat final segueix l’esperit de la llei catalana, entrarem en un llarg període d’inseguretat jurídica, perquè tant els sectors afectats com l’oposició recorreran en defensa d’una col·lisió de drets que el Constitucional ja ha dirimit en el cas de la norma catalana, en aquest cas per una qüestió competencial. Seguir per aquest camí potser ajuda els impulsors a millorar els seus resultats electorals el 28-M, però no alleujarà el problema dels que busquen vivenda i no la poden pagar fins i tot tenint una feina. La reserva d’un percentatge de les promocions per a pisos socials o el límit en els preus són un camí aparentment ràpid, però el model europeu passa per la promoció de vivendes públiques, ja siguin de venda o de lloguer. Això és més lent, més complex, menys efectista però, sens dubte, més efectiu. En tot cas és un projecte massa ambiciós per posar-lo en marxa quan només falten vuit mesos perquè acabi la legislatura. Seria necessari, en tot cas, un acord entre els que governen o poden governar en les diferents administracions recordant que som, constitucionalment, una economia social, i de mercat.