L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El cinquè enterrament de Primo de Rivera
L’exhumació del fundador de la Falange arbitra una anomalia històrica
Torno a la magnífica novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón, ‘Castillos de fuego’ (Seix Barral), sobre la immediata postguerra (1939-1945), que porta tres merescudes edicions en només dos mesos d’etapa. L’artefacte narratiu, d’una amplitud panoràmica, conté combustible per a una sucosa sèrie de televisió pel clarobscur de subtrames contraposades. Sens dubte, l’arrencada resulta d’allò més cinematogràfica: la primeríssima escena recrea el trasllat del cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d’Alacant —el van afusellar a l’inici de la Guerra Civil— fins al monestir de San Lorenzo de El Escorial, en un periple a peu que va durar 10 dies. Negra nit i gelor de rosada. Ciris i atxes il·luminaven la multitud escampada per la planícia i el fèretre, cobert per la bandera falangista i a les espatlles de 16 joves «que desafiaven el fred amb les seves camises descordades i les seves mànigues arremangades fins a l’avantbraç». Es rellevaven cada pocs quilòmetres, de guàrdia en guàrdia. Va ser una operació dissenyada per Ramón Serrano Súñer a fi de convertir el fundador de Falange en màrtir de la «croada», malgrat la complicada relació que va mantenir amb Franco. José Antonio havia mort als 33 anys, la mateixa edat que Jesucrist.
Dilluns, aquesta vegada sense èpica, en la intimitat, com ha de ser, s’han tornat a exhumar les seves restes per escortar-les des de la vall de Cuelgamuros (abans Valle de los Caídos) fins a la seva nova sepultura, al cementiri de San Isidro. Quatre trasllats, cinc enterraments: el cadàver més transvasat de la història d’Espanya. La família Primo de Rivera ha prestat la seva col·laboració per al compliment de la Llei de Memòria Històrica, en virtut de la qual cap responsable del cop d’Estat de 1936 es pot mantenir enterrat en un altre lloc que no sigui un cementiri.
Entretots
VOLENCES NECRÒFILES
L’escriptor Tomás Eloy Martínez va dir al seu dia que el seu país natal, l’Argentina, tan pròxim i còmplice, tenia especial volença per la necrofília, referint-se als agitats viatges del cadàver d’Evita, el cos segrestat del general Pedro Aramburu i la profanació de la tomba de Perón. El símil resulta molt suggestiu i, en part, s’ha anat utilitzant implícitament en aquesta vora de l’Atlàntic: no feu política amb els morts, deixeu de donar la tabarra amb la guerra de l’avi i tal. Però més aviat es tracta del contrari, que descansin d’una vegada en pau, anònims, sense enaltiments infames. Han calgut 87 anys. Ara queda pendent la retirada del general José Moscardó de l’alcàsser de Toledo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
