Anàlisi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Vivenda social: el que importa i el que urgeix
Cal establir urgentment quotes obligatòries de vivenda social per comunitats autònomes i grans ciutats
Una vegada acordada la nova llei de vivenda, cal gestionar el problema.
A Espanya el model de promoció de la vivenda ha sigut la vivenda de protecció oficial (VPO). La VPO ha sigut de dues classes: el règim especial, que té com a beneficiàries les famílies amb ingressos inferiors a 2,5 vegades el salari mínim, i el règim general, en què els titulars han d’estar entre 2,5 i 5 vegades l’indicador públic de renda d’efectes múltiples (IPREM). La VPO pot ser tant de promoció pública com de promoció privada i en tots dos casos es rebien les mateixes ajudes, que s’han anat suprimint a partir de l’esclat de la bombolla el 2008. La major part de la VPO ha sigut de promoció privada i en règim de propietat, la de menys quantia, la pública i de lloguer. Les ajudes més importants s’atorguen als adjudicataris de les vivendes en forma d’ajudes al lloguer o als interessos de les hipoteques.
El fet que una vivenda sigui de VPO significa que els inquilins han rebut els incentius establerts per la llei. A la majoria de les comunitats autònomes la VPO es venia als seus inquilins. Només a la Comunitat de Madrid se’n van modificar les condicions i es va permetre vendre-les, a tercers, no inquilins. La VPO de règim general va tenir un gran èxit perquè requeria poca inversió pública i es finançava majoritàriament amb les hipoteques que pagaven els seus tenidors. Per contra, les famílies més vulnerables i amb greus problemes d’accessibilitat són tributàries majoritàriament de VPO de règim especial i d’aquestes amb prou feines se n’han construït uns centenars els últims anys, ja que es financen pel sector públic i pateixen un incentiu pervers, perquè els beneficiaris només obtenen les ajudes a partir de l’adjudicació de la vivenda: si les administracions deixen de construir-les, s’estalvien, no només la despesa de construir-les, sinó també la despesa de subvencionar el lloguer. Així els més vulnerables acaben sent els menys subvencionats ja que es troben sense oferta i en les llistes d’espera de les administracions.
S’han d’establir urgentment quotes obligatòries de vivenda social per comunitats autònomes i grans ciutats, per evitar aquest immoral dúmping social. A més, cal invertir en equipaments per evitar que aquestes vivendes es converteixin en guetos segregats exclusivament per a pobres.
En els anys posteriors a la crisi, la major part dels governs europeus van deixar d’invertir en vivenda tant social com assequible, incloent-hi el nostre cas. La raó principal de la frenada va ser que el preu de la vivenda de mercat va caure per sota dels de VPO i aquesta es va trobar temporalment sense demanda, i diverses administracions van aprofitar la situació per deixar de fer VPO. A partir del 2013, la majoria dels països europeus van tornar a invertir en vivenda social i assequible.
A Espanya, el País Basc i Navarra van recuperar la inversió a partir del 2014-2015, i a la resta del país, el Govern actual la va recuperar a partir dels pressupostos del 2021 i posteriors, però bona part de les comunitats autònomes encara ara no l’han recuperat, malgrat que compten amb les competències en el tema. Hi ha un desacord soterrat i de gran calat entre el Govern i les CCAA sobre qui i en quina mesura té la responsabilitat de finançar la vivenda social, de la qual sembla que ningú vol parlar, quan és un problema important i urgent.
Notícies relacionades
El problema més urgent ara és la falta de VPO de règim especial. Les mesures urgents són ara disposar de vivendes ja construïdes, que es puguin utilitzar aviat per pal·liar l’escassetat de vivenda social. Cal accelerar la mobilització immediata de vivendes buides, tant de grans com de petits tenidors. Una de les raons que fan que una vivenda estigui buida és que necessiti una rehabilitació important perquè no compleix els estàndards d’habitabilitat. Aquí podem tenir l’ajuda dels fons europeus.
Al nostre país hi ha experiències d’èxit ja provades, especialment al País Basc i Navarra, i hi ha també operadors disposats a col·laborar. Perquè aquesta mesura funcioni s’ha de donar un marc de confiança entre els propietaris i les administracions, basat en el diàleg i l’incentiu. Està demostrat que aquest model funciona millor, i ara mateix això és el més urgent.
