L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Rafael Cadenas, el poeta de la vida corrent
Dinar de Felip VI i Letizia al Palau Reial en honor del premi Cervantes
Al tren, llegint el poeta Rafael Cadenas, acabat de premiar amb el Cervantes i el primer escriptor veneçolà a rebre la màxima distinció de les lletres hispanes. Confesso la meva vergonya: no l’havia descobert fins a la concessió del premi, tot i que descobrir seria molt dir; més aviat, entreobrir els finestrons d’un poeta lluminós que no busca estil sinó honradesa, tornar a l’arrel de l’idioma, que «cada paraula porti el que diu». Pot ser que un AVE matiner no sigui el millor lloc del món per entregar-se a la poesia, però, a mesura que els camps es treuen la mandra a l’altre costat de la finestreta, comencen a aflorar versos brillants de tan depurats: «‘Tengo ojos, / no puntos de vista’». Dues altres estrofes potents: «‘Tal vez solo para hacerte sitio / me tiene en pie la vida’» Cadenas, el poeta que estima la vida corrent.
Dimarts, al Palau Reial de Madrid, els reis Felip VI i Letizia van oferir un dinar en el seu honor, un àpat que tradicionalment aplega ministres, editors, acadèmics de la llengua, escriptors i altres representants del món de la cultura. Al poeta se’l veia fatigat, pels rigors de l’edat, el tragí dels afalacs i el llarg vol des de Caracas. Cansat però sòbriament feliç. Potser una mica trasbalsat per la magnificència del menjador de gala, les columnes de marbre, 15 llums de bronze i una taula imperial amb cabuda per a un centenar de comensals.
Entretots
A Cadenas el van fer seure a la dreta del Rei. Tot i que de tarannà abstret —la poesia s’escriu cap endins, suposo—, el poeta va escoltar amb summa atenció les paraules del monarca prèvies al dinar. Els ulls molt oberts, com un nen gran, com si no s’ho acabés de creure. Ell, que va patir exili i presó, que va militar en el Partit Comunista per desdir-se’n («jo, que he sigut arruïnat per tantes marxes i contramarxes»). La glòria a la fi, als 93 anys.
Brindis sense vi
Notícies relacionadesEs va produir una anècdota simpàtica. Quan el Rei va convidar tots els assistents a brindar «per la nostra llengua, per Rafael Cadenas i per la vigència dels ideals de Cervantes», encara no havien servit el vi a les copes; tan sols aigua. Va caldre esperar un minut. Va ser un error intranscendent del protocol que l’atzar va col·locar sobre la taula carregat de veritat simbòlica: si no fos perquè la superstició desaconsella els brindis amb vi, el millor hauria sigut entrexocar les copes amb el líquid cristal·lí, amb la humilitat de l’aigua, per festejar algú que ha desposseït la seva vida i la poesia de brillantors inútils fins a gairebé la nuesa del haiku. Un instant de felicitat per a tothom, present pur.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
