Els déus no paguen impostos

Contrasta el fet que la iniciativa s’apliqui en un Estat aconfessional, tal com reconeix la Constitució del 78, tot i que el Govern considera que això reforça la laïcitat establerta per la Carta Magna, per tal com equipara fiscalment totes les religions amb una base social representativa a Espanya i les situa al mateix nivell impositiu que les ONGs i les fundacions. Per aconfessional s’entén que l’Estat espanyol no està adscrit a una religió o creença per garantir el pluralisme i la tolerància religiosa.

Canvi de postura

Crida l’atenció el canvi de posició de l’Executiu, que –tant amb l’actual president com abans que ho fos–, va mantenir la posició contrària: que l’Església pagués els impostos per les seves propietats immobiliàries com tot fill de veí, una exigència associada als prop de 35.000 béns immobles que la Conferència Episcopal es va atribuir per a si mateixa, dels quals més de mil (sobretot terrenys) estaven indegudament immatriculats i, en realitat, eren en origen de titularitat municipal. La Conferència va corregir les xifres a la baixa, però allà segueixen alguns alcaldes d’Espanya mirant d’inscriure en el registre el que consideren béns públics. En molt poc temps, hem passat de voler obligar a pagar el més gran (l’Església catòlica és un dels més importants propietaris d’aquest país) a alliberar totes les religions de l’obligació de complir impostos que contribueixen al manteniment d’àmplies capes de l’Estat.

Si el que es pretén amb les exempcions fiscals és reforçar l’aconfessionalitat del país, el Govern bé podria haver pres la decisió contrària, és a dir, equiparar totes les confessions en el pagament i no en la seva dispensa, fet que probablement hauria deixat més satisfets tant els que no professen cap creença religiosa com la part de la societat que està alineada amb algun dels credos inclosos en la prerrogativa. Al cap i a la fi, uns i altres, han de continuar pagant a l’administració en qualitat de persones físiques i jurídiques.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les relacions dels Governs d’esquerra amb l’Església han tingut nombrosos alts i baixos i han propiciat desacords, tot i que mai han arribat a irreparables, no fos que molestessin. En molt comptades ocasions els estira-i-arronses han anat a més, probablement a causa de l’enorme influència que l’Església catòlica preserva a Espanya i perquè actuar des del frontisme radical hauria incomodat una part de la seva massa de votants i els que podrien estar en disposició de ser-ho. Entra dins del probable que, per la mateixa raó, els beneficis fiscals que tindran les noves confessions (les quatre incorporades sumen 1,3 milions de fidels arreu del país) tampoc arribin a colar-se en el debat electoral. No obstant, per molt ‘confessional’ que vulgui ser el raonament del Govern de reforçar la laïcitat d’Espanya, plana la sensació que pel que fa a privilegis les institucions religioses no han deixat mai d’estar en una posició de jerarquia. Si parlem de la Hisenda pública, l’Església catòlica encara compta amb la regalia de disposar d’una casella en la declaració de l’IRPF.

Si l’Estat concedeix determinats beneficis a institucions religioses o de qualsevol altre tipus, els ha d’exigir, almenys, que actuïn amb transparència, sense opacitat, i col·laborar amb l’administració quan els sigui requerit en assumptes d’interès general o investigats per la Justícia. Algunes de les institucions beneficiades tenen molt a aclarir, i no s’hi val això que en el pecat porten la penitència. No fer complir aquesta obligació als que pel seu objecte social es beneficien de les aportacions a les arques públiques que efectua el conjunt de la societat abunda en l’eterna sensació que amb l’Església no hi ha manera de no topar.