Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Llei de Vivenda: llums i ombres
La situació actual de l’accés a la vivenda és problemàtica. Aquest ha sigut un país de propietaris, com una forma de solucionar l’habitabilitat i tenir un estalvi important
Aquests dies s’ha aprovat al Parlament espanyol la nova Llei de Vivenda. Per primera vegada en la història de la democràcia, la llei mira de dissenyar un marc legislatiu que faciliti als ciutadans l’accés a una vivenda digna, un dret substanciat en la Constitució.
La situació actual de l’accés a la vivenda és problemàtica. Aquest ha sigut un país de propietaris, com una forma de solucionar l’habitabilitat i tenir un estalvi important. L’estalvi acumulat de les famílies durant la pandèmia i els baixos tipus baixos d’interès van provocar una pujada de les transaccions de compravenda i dels preus, mantinguda fins a finals del 2022, que es comença a alentir. Però últimament, les pujades de l’euríbor han tensionat el pagament de les hipoteques d’una part substantiva dels propietaris i els preus del lloguer no paren de créixer. Els baixos salaris i l’impacte de la inflació en el cistell de consum han fet que moltes famílies estiguin a punt de l’exclusió. I la situació és particularment difícil per als joves, que són incapaços d’independitzar-se.
En aquest context, el diagnòstic és clar: fa falta vivenda pública digna de lloguer social (o el que és el mateix, assequible). I en això, la llei l’encerta. Efectivament, la solució del problema passa per aquí. Però aquesta és una solució a llarg termini, que no pot ser posada en pràctica de manera improvisada. Per això, els primers anuncis de proporcionar vivendes públiques de lloguer social tenen bastant de precipitació. Posar de lloguer les vivendes de la Sareb pot ser una bona idea, depenent de la localització (i la qualitat) d’aquestes vivendes, però no ajuda a resoldre el problema de les zones tensionades. Anunciar sòl públic(en mans de l’Exèrcit) per construir vivenda pública pot ser una solució a mitjà termini per alguns llocs, però no per a d’altres. S’ha de ser conscienciós i delicat en la manera de proposar solucions que funcionin a llarg termini que contribueixin a la millora urbanística i d’habitabilitat de les nostres ciutats.
De forma immediata, s’intenta limitar el preu dels lloguers, al mateix temps que es reforcen les garanties dels inquilins. La pregunta és: ¿augmentarà això l’oferta de lloguers habitacionals, aconseguint moderar els preus? Si es mira l’efectivitat d’aquestes mesures en el passat, el resultat ha sigut sempre negatiu. Limitar el preu del lloguer expulsa els propietaris del mercat habitacional ja que prefereixen vendre o passar al lloguer turístic o el de mitjana estada, que els proporciona més seguretat i rendibilitat en l’explotació dels seus actius. El resultat previsible és una disminució de l’oferta de lloguer habitacional i més gentrificació. Per no parlar dels incentius per a «cobrament en negre», fomentant l’economia submergida.
La proposta de Podem (que finalment no apareix en la llei) de limitar els pisos de lloguer turístic tampoc ha donat resultats en experiències passades. Una millor solució podria ser posar una taxa municipal de pernoctació en aquests pisos, que es podria utilitzar per a la construcció de vivenda social.
Necessitat de consens
Les polítiques de vivenda corresponen a totes les administracions: l’administració central, les autonòmiques i els ajuntaments. Per això seria necessari, com en altres actuacions, un consens prou ampli, cosa que en aquest país sembla gairebé impossible. Tot i així, tant els comunitats autònomes com els ajuntaments hauran d’abordar els problemes de vivenda dels seus ciutadans. La forma de viure i la forma de treballar estan canviant. I hem de dissenyar com volem que siguin les nostres ciutats en aquest entorn canviant.
La construcció previsible d’un parc important de vivenda social hauria de tenir en compte, d’una banda, models que han funcionat històricament, i per una altra, pensar en el futur de les nostres ciutats en aspectes com la sostenibilitat, l’accessibilitat (transport públic) i la qualitat de vida.
L’exemple de Viena és paradigmàtic. El 1919 van començar a construir vivenda pública per a lloguer social, i no han deixat de fer-ho. L’Ajuntament de Viena és el principal propietari de la ciutat i els lloguers els gestiona una agència municipal. Els lloguers s’utilitzen per al manteniment de les vivendes i la construcció d’altres de noves. Les vivendes públiques estan disseminades per tota la ciutat i l’accés depèn de la renda dels sol·licitants. I mai canvien de mans. Continuen sent propietat de l’ajuntament. Avui dia, la quarta part de les vivendes de Viena són públiques. D’altra banda, hi ha un nombre similar de vivendes subvencionades, ja que els constructors han de deixar un cert percentatge dels seus edificis de lloguer social.
En resum:
Necessitem un parc de vivenda social de propietat pública, no alienable i dedicada al lloguer.
Les polítiques de lloguer social no s’han de dissenyar pensant únicament en les persones en risc d’exclusió social, sinó com una eina de dinamització social i laboral de la societat.
La política de vivenda hauria de ser una política fina, indissociable de la política urbanística i continuada en el temps, independentment del color del govern.
I, a banda de l’aspecte urbanístic, podria ser un laboratori arquitectònic per fomentar la innovació i sostenibilitat en la construcció.
