Una pregunta inesperada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Sepeli sense croqueta ni republiqueta
Ja que els antics líders del procés amb prou feines apareixen en públic, no sigui que algú els retragués el gran engany, caldrà anar a interrogar-los allà on acudeixin, tot i que sigui en enterraments, batejos, casaments i comunions
M’ho ha explicat un testimoni presencial. Fa poc, en un enterrament al qual assistia Oriol Junqueras, una senyora se li va acostar compungida. La sorpresa -no sé si també de Junqueras, del meu testimoni els asseguro que sí- fou que la bona dona no es dirigia al líder republicà per a expressar-li l’excel·lent persona era el difunt i quant se l’estimava, com se sol fer en aquestes situacions. No, la tristesa que afligia la senyora era d’índole molt més elevada que una miserable vida humana.
-Oriol, ¿per què ens hem fet enrere?
Entretots
No sé què va respondre l’Oriol, ja que el meu testimoni va haver de fugir cames ajudeu-me perquè se li escapava el riure, i no era el lloc apropiat. Imagino que Junqueras va comprendre de seguida de què anava la pregunta: de la republiqueta, que no només no acaba d’arribar sinó que està cada dia més llunyana, suposant que dels somnis pugui parlar-se en termes tan prosaics com proximitat o llunyania; els somnis no són ni lluny ni a prop, simplement no són. Junqueras, que va als enterraments perquè creu que al final -com passa en altres cultures- donen pitança gratis, no sabria com treure’s de damunt la senyora pesada. A veure si començarà l’àgape ‘post-mortem’ i quan jo arribo no queda ja cap croqueta, pensaria horroritzat mentre la dona l’inquiria.
-Oriol, ¿per què ens hem fet enrere?
-Deixi’m en pau, senyora, jo he vingut aquí a menjar, ni tan sols sé qui és el mort -pensaria, però no diria, el rodanxó republicà, mentre de cua d’ull s’assegurava que no comencés sense ell el repartiment de viandes i alcohols-.
Algú podrà pensar que un enterrament, on un es topa de cara amb la brevetat i futilitat de la vida humana, no és moment de pensar en la republiqueta. És a l’inrevés: és en veure la mort cara a cara, quan les persones de certa edat -que van ser l’avançada del procés- temen que se’ls acabi la vida sense haver assistit a la nativitat de la Catalunya que els van prometre. No tothom deu pensar que sigui aquesta la millor ocasió, és clar.
-Escoltin, ¿què tal si estan una mica pel que s’ha d’estar? -els reprendria el mort si pogués-.
S’ha de comprendre la pobra dona. Ja que els antics líders del procés a penes apareixen en públic, no fos que algú els tirés en cara el gran engany, se’ls ha d’anar a interrogar allà on vagin, encara que sigui a enterraments, batejos, noces i comunions. D’entre aquestes celebracions, els enterraments són els que més es presten a recordar els anys de procés. L’ambient llòbrec, trist, apesarat i mortuori d’un funeral, sembla creat a propòsit perquè s’hi reuneixin els qui un dia van creure en la republiqueta. No hi ha millor lloc per parlar de la mort del llacisme que un sepeli amb el difunt de cos present.
-¿Per què ens hem fet enrere?
A mi em costaria entendre la pregunta. A mi, em demanen en un enterrament per quina raó hem tirat enrere, i m’ho prenc per una reflexió sobre el pas del temps, el voluble de la vida i el precari de l’ésser, mai creuria que és una pregunta política. El màxim que arribaria a respondre seria l’habitual «no som res» que et treu de tota situació en els funerals. Així, sense pretendre-ho, hauria respost amb exactitud el dubte de la dama: la republiqueta no va arribar perquè no som res.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
