¿I qui treballarà menys hores?

El 1930, un dels economistes més influents de la història, John Maynard Keynes, va escriure un lleuger i provocador document de set pàgines titulat: «Les oportunitats econòmiques dels nostres nets». En un món estable, sense guerres ni creixements excessius de població, va pronosticar que els avenços científics podrien permetre treballar 15 hores a la setmana. 

És clar que en aquest món ideal keynesià, realitzat des de la perspectiva de llavors, el sentit dels diners com a instrument per acumular riquesa i patrimoni desapareixerà. En el seu text aposta per l’existència d’un món més pròxim als ‘teletubbies’ o, evidentment, a la idíl·lica comarca dels ‘hòbbits’. La ciència –entengui’s avui gràcies a la robotització i la intel·ligència artificial– acabarà sent el principi actiu del treball. Tenint en compte quin era l’estil i l’elevat nivell de vida de Keynes al Londres d’entreguerres, resplendeix una bona ironia anglesa.

Les referències al pronòstic keynesià s’utilitzaran per part de la nova esquerra que, tot i que sigui per referències, tenen l’economista com a referent. Esmentar el seu cognom sempre dona certa àuria d’autoritat, tot i que no s’hagi llegit res d’ell i es conegui poc el context en què va desplegar les seves teories.

Als representants sindicals, que han vetllat des de finals del segle XIX en les seves formes diferents pel dret dels treballadors, se’ls complica la tasca. També a les obsoletes patronals, que observen com els empleats d’ahir no seran els d’avui ni de demà. Els nous professionals i treballadors més que preparats exigeixen i decideixen. La competència per l’atracció del millor talent en qualsevol indústria és voraç.

Flexibilitat

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Enquadrar un perímetre laboral fix amb conceptes definits pels vells estatuts dels treballadors no tindrà sentit al món al qual ens estem dirigint. La flexibilitat en tots els nivells resultarà fonamental i dins d’una mateixa organització empresarial –privada o pública– s’han de generar marcs laborals oberts. A mesura que la robotització continuï suplint –ho està fent progressivament des de la revolució industrial– tots els treballs manuals bàsics i d’operari, aniran desapareixent. No només aquests. L’administració s’haurà de començar a plantejar per què figures ancestrals com els notaris i registradors de la propietat han de continuar existint el dia que una màquina pugui avalar un document.

¿Treballar dos, quatre, cinc o set dies a la setmana, amb les hores repartides com es desitgi i des d’on sigui? Naturalment. I també pagar d’acord amb objectius complerts i nivell de productivitat. Els treballs del futur, ja ho comencen a ser, han de ser tractats «a la carta». La inflexibilitat i els clixés ideològics són els enemics del progrés.