Els amics estranys

Com que sempre hi han sigut i, malgrat les ganes ocasionals d’escanyar-los, els amics estranys els prenem com són, només ens adonem que la nostra amistat comuna resulta sorprenent quan altres persones, al conèixer-los, ens miren, els miren a ells, ens tornen a mirar a nosaltres, i no els surt l’equació. La seva estranyesa es manifesta d’una manera indirecta, amb comentaris del tipus «us coneixeu des de fa molt temps, ¿veritat?» Tothom sap que els amics estranys solen ser antics.

I llavors ens adonem que sí, que es tracta d’una amistat difícil d’entendre des de fora. Semblem provenir de planetes diferents. No coincidim ni en els gustos literaris ni en els musicals. Tampoc veiem les mateixes pel·lícules ni viatgem als mateixos llocs. No compartim aficions i si ho fem ens situem als antípodes. Si a tots dos ens apassionen, per exemple, les plantes, ells són d’orquídies i nosaltres de cactus. El paper, nosaltres l’utilitzem per escriure i ells per fer papiroflèxia. Si tenim un gat, ells hi són al·lèrgics, però els seus esternuts sonors cada vegada que ens veiem són en realitat estrepitoses mostres d’efecte i amistat, que és precisament el que compartim.

Fidelitat indestructible

Totes aquestes diferències forgen entre nosaltres i aquests amics estranys una fidelitat indestructible, fèrria, que en ocasions es manifesta de manera que es torna a posar a prova la seva fermesa. Com quan van a una de les teves presentacions de llibres. Allà la seva assistència és tan càlida i lleial com temible. En els actes públics, el seu instint protector els porta a voler donar-te un cop de mà tant sí com no, fins i tot quan no fa falta. El moment escollit sol ser al final de la presentació, quan al moderador se li acut obrir un torn de preguntes, cosa que entre el públic provoca un silenci immediat, seguit de mirades al voltant, a veure si algú s’hi anima, o un sobtat i irrefrenable interès pels peus propis o el contingut d’una bossa que fins aquell moment havia estat tranquil·lament recolzada a la cadira. Com a amics que són, toleren malament que hi hagi silenci al teu voltant, i decideixen sortir a ajudar-te, una cosa molt lloable, si no fos perquè solen intervenir amb comentaris massa personals, que ningú entén, o que destrueixen la mínima aparença de respectabilitat literària que tant t’ha costat aixecar. Però, d’altra banda, ells també han sigut alguna vegada els únics assistents a una presentació i després han anat amb tu a prendre alguna cosa i s’han quedat amb tu fins que t’han vist prou reconstituïda moralment per deixar-te marxar a casa.

Notícies relacionades

Una sola conversa de qualitat amb un amic augmenta el benestar diari, segons un estudi

Amigues

De la mateixa manera en què tots seríem avorrits, uniformes, plans sense la nostra pròpies rareses, la vida seria avorrida, uniforme, plana sense els nostres amics estranys.

Com que els amics estranys no són conscients de ser-ho, he de confessar que allotjo la secreta il·lusió que hi hagi amics meus que em considerin a mi la seva amiga estranya. I aprofito l’ocasió per donar-los les gràcies per no haver-me tirat des de cap precipici. Per ara.