La vida a la calor

En realitat, l’existència funciona en termes diferents amb molta calor que amb molt fred o tempesta, fins i tot oposats. Tot i que puguin desembocar, al final, en el mateix punt. És una sort quan els dos extrems només ens conviden a ajornar-ho tot i a no fer res. Podria ser molt pitjor. Pensem en ‘L’estranger’, d’Albert Camus. Hi ha un moment de la novel·la en què arribes a creure que el sol n’és el protagonista. «El sol queia a plom sobre la sorra». «El sol era aclaparador». «Durant tot aquell temps no hi va haver més que el sol». «El sol panteixava». «El sol cremava a les meves galtes». I així tota l’estona, fins que hi ha un mort sota el sol. Pots pensar que el protagonista mata l’home, en cert sentit, perquè li molesta el sol.

Notícies relacionades

Risc extrem: la calor està a punt de desencadenar un seriós problema

Fase 1 del pla contra la calor activat pel Govern: què significa i com m’afecta

Pensem ara en ‘A esmorga’, d’Eduardo Blanco Amor, on tres amics s’ajunten al matí i durant les següents 24 hores beuen sense parar, fins que es maten entre ells. Fa molt fred i plou durant tota la novel·la. Plou sense parar. «‘Al paso al que íbamos subiendo, el agua venía más fiera y dura en las ráfagas del noroeste’». «‘Cuando despertamos, a eso de una hora después, seguía lloviendo con fuerza’». «‘La lluvia seguía a darla Dios’». Un dels protagonistes culpa el temps de la tragèdia que corona el final de la història: «‘Tengo que decir que la lluvia tuvo la mitad de la culpa, aunque no se crea, que usted no puede saber lo que aquí nos hace la lluvia’».

Posposar els plans perquè fa molta calor és una espècie de sort. Tan importants no deuen ser. La moratòria representa una constant dels dies calorosos. Hem de fer alguna cosa, o veure’ns amb algú, o acudir a algun lloc, i ho deixem per a un altre moment, fins i tot per a l’hivern. Ens venen tan poc de gust de sobte les coses que havíem de fer amb 20 graus que amb 40 no les ajornem per l’endemà o la setmana vinent, sinó que ja veurem per quan. Estem disposats a creure, amb total devoció per l’optimisme, que quan deixem passar una ocasió després ve una altra igual o més interessant. La calor et treu del mig. Enfonsa la teva voluntat en el no-res. Tu ho vols, però fa una calor tan sufocant, tan lletja, que simplement no pots. ¿Ha de ser culpa teva? Quan fer alguna cosa esdevé impossible i asfixiant, cal conformar-se amb haver volgut fer-ho, que ja és prou.