Avanços i retrocessos del català

L’última enquesta municipal de Barcelona, del 2022, recull la dada de veïns que tenen el català com la seva llengua d’ús més habitual més baix de la sèrie històrica: un 38,8%. Altres enquestes d’usos lingüístics recents amplien el focus i situen els nivells menors d’ús i coneixement del català en la ciutats com l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet (d’entre les de més de 50.000 habitants) i, en general, en el Barcelonès Nord i el Baix Llobregat. En cru, aquestes xifres poden alimentar el debat sobre el qual s’ha arribat a qualificar, en algunes campanyes, com de «perill d’extinció» de la llengua catalana. Però baixar al detall obliga a matisar les visions més apocalíptiques que renuncien a captar la realitat del país en tota la seva complexitat. En xifres absolutes els parlants del català es mantenen o augmenten (tot i que el seu percentatge baixi per les noves aportacions demogràfiques), continuen transmetent la llengua a les noves generacions i s’incorporen més persones a aquesta comunitat lingüística. I les xifres de coneixement i ús de la llengua són notablement més grans que les de catalanoparlants natius. Cosa que significa que el bilingüisme de primeres, segones i terceres generacions no resta, sinó que suma.

Res a veure amb la imatge d’una llengua en vies d’extinció. Però sí amb símptomes preocupants. Les noves aportacions migratòries estan entrant en contacte amb el català en molt menor grau i molt més lentament que les anteriors. I en unes generacions més joves intensament multilingües, el castellà està avantatjant el català com a llengua d’intercanvi, reforçat pel seu predomini en les noves formes de comunicació els adolescents tenen com a referència.

El català ha anat incorporant nous parlants en successives generacions amb diferents instruments. La utilitat com a forma d’integració i progrés laboral. La militància lingüística dels seus parlants. L’empatia cap aquests per part dels nouvinguts (especialment dels que van entendre la normalització del català com una més de les llibertats recobrades després del franquisme). Un referent, aquest, ja llunyà o aliè per a les noves comunitats de parlants arribats d’altres llocs i en temps molt diferents i que en els últims anys no s’han trobat amb un model de consens entorn d’una catalanitat compartida sinó més aviat el contrari.

El mapa lingüístic del segle XXI ja no és el mateix que el de 981. Les polítiques, tampoc. Els requisits lingüístics en la funció pública poden servir per mantenir l’estatus de la llengua catalana com una adquisició útil i rendible. L’escola ha de replantejar les seves estratègies per no desmaiar en el propòsit irrenunciable que tota la població escolar adquireixi el necessari nivell de coneixement de català i castellà. La militància en el manteniment de la mateixa llengua pot ser realimentada. Però guanyar terreny passa per jugar al terreny dels drets i del respecte. Per aconseguir, per exemple, que el fet que un funcionari hagi de conèixer la llengua catalana sigui vist com una garantia per fer efectius els drets de tots a utilitzar la seva pròpia llengua, no com una imposició arbitrària. Una mostra de respecte. I els drets, i el respecte, no poden ser res més que recíprocs. Una cosa que mai es pot oblidar si no es vol alienar voluntats més que incorporar-les.