Opinió
First Republic i l’amenaça de la desconfiança
EUA intervé el First Republic Bank i el ven a JPMorgan
‘First Republic: It’s a privilege to serve you’. D’aquesta manera intentava captar clients aquest banc californià dels EUA abans de donar-se a conèixer la compra per part del gegant JP Mogan per acotar la creixent i alarmant fuga de dipòsits. Efectivament són temps aquests de reaprenentatge i els bancs de tot el món han d’entendre que és moment de satisfer els clients per sobre de totes les coses i abandonar les supèrbies del passat, les heretades del període de tipus negatius.
Els clients volen diners barats per als seus préstecs i la retribució màxima possible per als seus dipòsits. En aquest estira-i-arronsa del mercat i els clients, amb la mediació dels bancs centrals que han de controlar la inflació, està el joc que els bancs han de reaprendre. Aquestes entitats que són instrument financer basat en la confiança.
Reconeixen els experts que amb la caiguda del valor dels actius a escala internacional (bons, borsa, valor immobiliari, inversions) les entitats financeres han de recapitalitzar-se i assumir pèrdues efectives o potencials. Si els clients tenen por o desconfiança davant un banc relativament petit retiren dipòsits i obren l’aixeta d’un cercle perniciós. Els bancs centrals i els bancs de més mida intervenen i tallen ràpidament l’amenaça.
En aquests moments es dona per fet que la intervenció de JP Morgan bloqueja el contagi. L’amenaça regional no s’ha d’estendre a escala mundial. JP Morgan, el banc més gran dels EUA, aconseguirà el control dels dipòsits de First Republic per un pagament de 10.600 milions de dòlars (9.663 milions d’euros). La caiguda de First Republic és la segona fallida bancària més gran dels Estats Units, només per darrere de la de Washington Mutual el 2008, i avançant la de Silicon Valley, el març d’aquest any.
Els recursos posats sobre la taula per part de la Reserva Federal dels Estats Units per donar estabilitat a la banca superen els 400.000 milions en dues setmanes. Però la conseqüència de tot això és que la lluita contra la inflació pot no ser tan prioritària i la pujada de tipus d’interès pot moderar-se. Si els tipus d’interès no pugen més potser és possible que els clients no treguin els diners del banc per buscar rendibilitats majors. L’estabilitat financera és ara més important que una inflació que pot combatre’s amb mesures paral·leles de control de preus per part del Govern i les empreses. Seria interessant que la independència dels bancs centrals anés aparellada a vies de comunicació més fluides amb el poder polític i que les velles receptes contra la crisi siguin oblidades en favor de noves maneres de capejar les incerteses.
Com sempre han defensat els economistes més progressistes, el dèficit és assumible, el deute no sempre ha de pagar-se (axioma oposat al dominant en la crisi del 2008 i ara pels economistes neoliberals) i el poder dels bancs centrals generadors de diners és més rellevant ara que mai. Ara es requereixen noves receptes en un context de més inflació i creixement moderat. Els requeriments més grans de solvència bancària són bàsics. Potser és aquest un camí a explorar i que s’estableixi una nova Basilea IV a Europa i relacions més transparents entre bancs i clients.
