Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La llengua de molts, no de tots
La penetració del castellà com a llengua ambiental de la metròpoli és aclaparadora i avança sense fre
Ja no és cosa de tots, ni cosa de la majoria. Ara, quasi cinc anys després de la gran derrota, el català és, abans que res i a l’àrea metropolitana, la llengua d’uns quants; per dir-ho amb més exactitud, la llengua dels catalanistes. A les comarques on és la llengua ambiental el problema no ha arribat o no es percep, però a la Catalunya dels més de cinc milions el retrocés és tan evident com mostren les dades publicades per El Periódico. Potser més i tot. Entre les generacions joves, els que tenen el català com a primera llengua, abdiquen de forma preventiva del seu ús davant d’amics, coneguts i encara més si són desconeguts, de manera que, a la pràctica i en molts àmbits, l’ús real del català es troba molt per sota del que asseveren les dades menys encoratjadores. En altres paraules, la penetració del castellà com a llengua ambiental de la metròpoli és aclaparadora i avança sense fre rere el finíssim vel de les aparences, sostingut pels escassos poders interessats a fer veure que les coses van per un gens fàcil, però bon camí.
Un dels factors més preocupants és la proliferació dels enemics declarats i militants del català. Es tracta d’una legió no organitzada però molt encomanadissa i efectiva que no ha parat de créixer des del 2018. Entre aquests i la immensa majoria de catalanoparlants indiferents, la davallada real, la de l’ús social, no tan sols prossegueix, sinó que s’accelera. Hi ha, entre els que no l’usen mai o només de manera molt esporàdica, una vaga i difusa percepció del català com a llengua dels perdedors del 2017, i ja se sap que, en general, i més al món pseudofeliç dels nostres dies, els perdedors no inspiren gens d’empatia, sobretot si no es tornen a aixecar heroicament, com no sembla que sigui el cas.
La persistència del català contra pronòstic i contra el tsunami històric de l’assimilacionisme es devia a dos factors: l’esperit de resistència, que va ser clau a l’hora de salvar-lo de les grapes del franquisme, i la consideració de llengua de futur i convivència. Avui, els resistents es poden comptar amb els dits, sobretot on foren més eficaços. Avui, la invasió és subtil, tant la programada com la que es deu a la pujada de la marea. Avui, la convivència restablerta no necessita el català com a element imprescindible. Avui, el futur pinta fosc i els que estan disposats a aclarir-lo són pocs i, a més, disposen de pocs mitjans. I, a més, i això va per tots els partits del 52%, si disposessin de més palanques tampoc les usarien, amagats com es troben darrere un optimisme històric que quan no es torna histèric és perquè se sustenta en la més pura hipocresia.
La famosa explicació de la persistència de la catalanitat, i la del català, en un país de creixement demogràfic per al·luvió imparable, la que defineix Catalunya com a fàbrica de catalans, és a dir, capaç de catalanitzar els nouvinguts, ha deixat en bona part d’operar. La fàbrica ja només produeix hispanocatalans, i encara. De manera que, si la radiografia és poc encoratjadora, pitjor és el pronòstic que aboca el català a l’estatus de llengua residual.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
