Manfred Weber, cosí i cunyat de totes les dretes

Malgrat haver fundat la seva pròpia empresa quan era molt jove, pocs anys més tard de titular-se com enginyer, Manfred Weber és un polític professionalitzat de cap a peus i de l’ànima al somriure. Als 23 anys ja era diputat de l’assemblea legislativa de Baviera. Amb només 50 anys ja en fa 18 que és al Parlament Europeu. Mai ha gestionat res, ni al capdavant d’un ministeri ni d’un comissariat, però poquíssims diputats coneixen tan bé com Weber l’Eurocambra, els seus mecanismes formals i informals, les seves laberíntiques negociacions per traçar pactes i majories. Perquè a Estrasburg es negocia pràcticament tot.

Quan, arran de la crisi del 2008, es va decidir imposar retallades pressupostàriesi un ferotge control de la despesa pública, el centredreta i el centreesquerra ho van avalar. Quan el 2020 es va optar per injectar monstruoses quantitats de pasta a programes destinats a mantenir l’activitat empresarial i dinamitzar i modernitzar les economies nacionals després de la pandèmia, es va fer a través del consens dels dos grups, igual que suspendre les regles fiscals.

Per això és tan grotesc escoltar com l’esquerra a Espanya –passa gairebé exclusivament a Espanya– reivindica les solucions europees aplicades el 2020-2021 davant les imposades durant la crisi del 2008. En les dues ocasions hi va haver un consens altíssim entre els principals grups parlamentaris. L’estratègia davant la crisi postpandèmica no correspon a grups parlamentaris de dretes o d’esquerres, a una majoria ideològica o grupal. És una estratègia europea.

Des dels 32 anys, Weber ha demostrat una constant capacitat d’entesa, especialment amb els seus correligionaris del centre i del nord del continent. És pacient, li agrada banyar-se gairebé literalment en informació, el devora fredament la passió política.

Unió Social Cristiana

També hauria de reconèixer que la seva llarga instal·lació al Parlament es deu a la crisi del seu partit, la Unió Social Cristiana, a l’estat més ric d’Alemanya. L’USC ja no és la torre indestructible que va hegemonitzar la política bavaresa durant dècades. La seva gran oportunitat es va presentar el 2018, quan va optar a succeir Jean- Claude Juncker com a president de la Comissió Europea. No ho va aconseguir.

Notícies relacionades

El Partit Popular Europeu acusa Brussel·les de fer «campanya partidista» amb Doñana a favor de Sánchez

Twitter era una cerveseria de Múnic

La democratacristiana Angela Merkel va recolzar la seva exministra de Defensa i exministra d’Afers Socials, Ursula von der Leyen, que finalment va pujar al poder el desembre del 2019. La nova presidenta era molt més moderada que el portaveu del PPE. Per als bavaresos, gairebé una roja. Weber es va abocar a la seva altra gran causa, respondre pràcticament a una pregunta: ¿què pot fer la dreta democràtica europea contra el creixement de la ultradreta? ¿Com la pot combatre? És més, ¿es pot combatre? ¿No seria millor envoltar-la?

A Weber li va costar força condemnar el primer ministre d’Hongria, una mala bèstia anomenada Viktor Orbán. Recentment ha recolzat el Govern de Giorgia Meloni, al qual, divertidament, va qualificar de centredreta. Últimament ha defensat, com un cavaller, el PP i el seu govern a Andalusia fent acusacions explícites a Pedro Sánchez i al seu equip a propòsit de la batalla de Doñana. Trivialitzar la ultradreta, jugar a la semàntica com al tuti, entendre nous nacionalismes: tot s’hi val perquè el PPE no perdi pistonada. Weber és un perill tan polit que potser no ho sap ni ell.