Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Una taula, un llibre
El súmmum de la distinció única ha de ser dinar al Mibu i, en acabat, passejar fins a la Morioka per adquirir ‘el llibre’
El barri de Ginza, a Tòquio, és un dels més coneguts i visitats de la ciutat. Hi ha grans superfícies comercials i botigues de moda i també el famós mercat de peix de Tsukiji i el teatre Kabuki-za. També hi ha un restaurant i una llibreria. N’hi ha més, sí, però aquests dos establiments són peculiars. El restaurant es diu Mibu i només té una taula. Hi ha uns quants socis que paguen una quota anual per poder-hi anar una vegada al mes i (quasi) para de comptar. La resta, els pocs privilegiats que han tastat la cuina d’Hiroyoshi i Tomiko Ishida, en parlen amb estupefacció i respecte. Ferran Adrià ha dit que el Mibu no es pot explicar i Andoni Aduritz afirma que «és la bellesa per la bellesa». És a dir, no cal afegir res més. Hi ha altres restaurants (o «no restaurants», com afirmen alguns) similars, vull dir amb una sola taula, però aquest és el que té més renom. Entre altres detalls d’arrel budista, cada dia buiden la nevera perquè l’endemà no volen res que sigui del dia abans.
Entretots
Al mateix barri de Ginza hi ha la llibreria Morioka Shoten, propietat de Yoshiyuki Morioka. En parla Anna Guifré a l’‘Ara’, arran d’un comentari de Jordi Graupera. La peculiaritat de la llibreria japonesa, des de fa vuit anys, és que només s’hi ven un llibre. Com el restaurant, l’espai és minúscul (un aparador, un moble, una peanya), llum blanca i parets amb motius artístics a l’entorn del llibre en qüestió. És com si al Mibu només et servissin el seu caldo ‘dashi’ amb una rodanxa de nap que imita el reflex de la lluna al mar. La gràcia de l’invent és que cada setmana, a la Morioka Shoten, canvien el llibre reverenciat. Hi ha temps per haver-lo llegit i treballat i per recomanar-lo intensament. És alhora un exercici quasi religiós i un recordatori de la fugacitat de la lectura. Un esment de la importància de la singularitat i de l’aprofundiment i un exemple per reflexionar sobre la condició de l’efímer. El terror de l’escriptor no és el de la pàgina en blanc (un tòpic), sinó el d’entrar en una llibreria i comprovar que la seva creació excelsa es dilueix en un oceà de novetats i de reclams. En aquesta llibreria, però, el llibre esdevé tòtem, encara que només duri set dies. Això sí, al darrere hi ha d’haver o bé la bogeria d’un diletant amb recursos o bé una sòlida inversió en excentricitat. El súmmum de la distinció única ha de ser dinar al Mibu i, en acabat, passejar fins a la Morioka per adquirir ‘el llibre’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.