Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La fe del carboner
La fe popular, la que no hi entén de teologies, confia en les pregàries perquè plogui
Els creients que professen allò que un meu mestre qualificava com la fe del carboner, és a dir, la popular, la que no hi entén de teologies, sinó que es fonamenta en ritus ancestrals o en pràctiques transmeses per la via familiar, aquests creients, confien en les pregàries perquè plogui, tant si és a la Mare de Déu de Montserrat com a sant Galderic, a Perpinyà. O al Sant Crist Negre de Peralada, que només surt en processó el Divendres dels Dolors i en ocasions excepcionals, com l’actual, des de fa més de 10 segles, i amb un llarg currículum al seu favor. L’essència d’aquestes demandes, certament irracionals, es concentra en dos factors decisius. El primer és que es faci una processó, és a dir, que la imatge intervingui de manera explícita en el quefer del poble. El segon és empíric: altres vegades ha passat que, després del prec, ha plogut. ¿Per què ara hauria de ser diferent? Algun passavolant potser ho observa com un singular episodi antropològic, que es dona en molt diverses cultures i religions, però els creients viuen confiats en la intercessió divina o el miracle vicarial de sants, santes i marededéus. Si no fos així, la processó seria una cercavila festiva.
Entretots
Demanar sota comanda
Com que hi creuen, esdevé un ritus d’arrels atàviques que ha de tenir contrapartides. És, en certa manera, el que també demanava el poeta Fages de Climent en aquella emotiva oració al Crist de la Tramuntana: «Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat». És a dir, demanem sota comanda. En el cas que ens ocupa, una pluja persistent, però benèfica, adequada a les necessitats. La justa. El filòsof Josep M. Esquirol afirmava que «no som déus i per això demanem i preguem, i esperem», un concepte que és l’antítesi del que descrivia la teòloga Marion Muller-Colard quan parlava del «Déu contractual»: l’oració com una transacció. T’invoquem, Déu, t’adorem, però fes que plogui. La fe del carboner, tanmateix, no en sap, d’aquestes disquisicions intel·lectuals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
