Contaminació Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Dioxines i escombraries zero
Per trobar una solució definitiva a la qüestió de la incineració de residus, hem de tractar el problema de soca-rel i replantejar-nos els nostres hàbits de consum
Quan sento la paraula ‘dioxina’, se’m passa pel cap la cara de Viktor Iúsxenko, el líder prooccidental candidat a la presidència d’Ucraïna en les eleccions del 2004: se li va deformar la cara pel cloracné provocat després de ser enverinat amb aquesta substància. Iúsxenko va guanyar aquelles eleccions i va recuperar en part la seva salut; van tenir menys sort els vietnamites, a qui l’Exèrcit nord-americà va fumigar els boscos amb l’agent taronja contaminat amb dioxina, i els residents de la ciutat italiana de Seveso, víctimes el 1976 d’una fuita d’aquesta substància d’una fàbrica de la localitat que va afectar més de 35.000 persones.
I és que la dioxina, família de compostos en què el membre més conegut és la 2, 3, 7, 8-tetraclorodibenzodioxina (TCDD), juntament amb els furans, d’estructura similar, són els membres més perillosos dels contaminants orgànics persistents (COP), amb una toxicitat 100 vegades superior a la del cianur. Tot i que les dosis d’exposició no siguin tan altes com les que van patir Iúsxenko o els habitants de Seveso, segons l’OMS, dosis molt petites ja poden provocar problemes de reproducció i dermatològics, afectar el sistema immunitari o interferir en el funcionament de les hormones i causar càncer. A més, com que és un compost completament simètric, resulta apolar i, per tant, insoluble en aigua, pel que no s’elimina del cos humà amb l’orina o els excrements, sinó que s’emmagatzema al teixit adipós, on es manté de 7 a 11 anys, perquè al ser molt estable no es descompon.
Malgrat que ni és sintetitzada per l’home ni és produïda a la natura, la dioxina és a tot arreu. Un dels llocs on es forma són unes instal·lacions que comencen a ser imprescindibles al nostre món superpoblat i superconsumista: les incineradores de residus, uns invents del dimoni per a les organitzacions ecologistes, que segons les autoritats locals resulten imprescindibles perquè no acabem enterrats en les escombraries que generem.
Tots dos tenen raó en part: d’una banda, la crema indiscriminada de residus dona lloc a emissions de gasos tòxics; de l’altra, l’acumulació de residus sòlids als abocadors de les ciutats amenaça de devorar-les. Una possible solució és cremar els residus de manera controlada i a temperatures prou altes perquè tingui lloc la descomposició de substàncies com la dioxina (uns 900 ºC). Aquest procés resulta car i és difícil de controlar, perquè els residus al cremar-se també augmenten la temperatura, pel que mantenir la caldera de la incineradora a una temperatura donada no és com trepitjar l’accelerador del cotxe. Cal ajustar la temperatura a mesura que es van cremant els residus (això explica la necessitat de l’ús de l’algoritme) i monitoritzar la concentració de dioxines als gasos emesos perquè no comporti risc per a la salut, 0,1 nanograms/metre cúbic1, segons la Unió Europea. Aquesta quantitat és tan petita que resulta tècnicament molt difícil mesurar-la.
Tenint en compte la complexitat del problema, el més útil no és continuar discutint de qui és la culpa del (suposat) mal funcionament de la incineradora del Besòs, perquè en realitat la culpa és nostra per generar tantes escombraries. Per trobar una solució definitiva, hem de tractar el problema de soca-rel, replantejar-nos els nostres hàbits de consum i treballar per arribar a la situació d’‘escombraries zero’, com la que han aconseguit països com Suècia i ciutats com San Francisco i moltes altres dels Estats Units, Itàlia, el Japó, el Canadà o el Brasil.
Treballar per aconseguir arribar a la situació d’‘escombraries zero’ no és una opció, és una necessitat.
