La maja vestida

¿Què hauria passat si, en lloc del Govern de Madrid, hagués sigut el de Catalunya o el del País Basc el que hagués negat l’accés a un ministre espanyol a una tribuna d’honor, impedint-l’hi fins i tot físicament com va passar a Madrid? ¿Què haurien dit la presidenta madrilenya i els seus correligionaris del Partit Popular, de Feijóo a l’últim militant? ¿Ho considerarien una provocació del ministre espanyol, com ells repeteixen aquests dies per justificar el seu veto, o, al revés, una insubordinació institucional d’un govern insurrecte? ¿Anomenaria l’alcalde de Madrid a un ministre d’Espanya «okupa» per voler ser on li correspon en un acte oficial a Barcelona o a Vitòria? ¿Oi que no? Doncs això exactament és el que va passar.

Espanya no és Madrid

De tota manera, el que a un més li va cridar l’atenció de l’ocorregut en les celebracions del Dos de Maig a la Casa de Correus de Madrid, antic centre de tortura policial durant la dictadura com molts poden testificar encara, va ser el vestit de la presidenta madrilenya, a to amb el seu caràcter i la seva ambició, que no es queda a ser-ho només dels madrilenys. Des de la musclera goyesca fins als seus andamis toreros, tot estava estudiat en la seva compostura per donar una imatge de seguretat en si mateixa i d’espanyolitat madrilenya, que, com ella mateixa sosté, és ser espanyol per partida doble.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si a això hi sumem el seu pentinat, propi de les madrilenyes de pro, de les que van als toros o a la prada del sant aquests dies agafades del braç d’un ‘majo’ dels que pintava Goya, i el rerefons del seu discurs institucional, en el qual va presumir de Madrid i de madrilenyisme fins a cansar, tenim un dibuix d’algú que creu no només que Madrid és seu (i potser ho sigui d’acord amb les enquestes que la consagren més cada dia que passa), sinó que Espanya sencera ho és també, una cosa que al seu president de partit no li agradarà, però hi conviu, perquè li toca.

Com Cleòpatra, la presidenta de Madrid no s’està per foteses quan es tracta de fer-se respectar (que ho preguntin, si no, a l’anterior president del seu partit o als portaveus de la seva oposició), si bé ella ho adorna tot amb arabescos goyescs i posats de ‘maja’ de Mesonero Romanos, una cosa que els seus seguidors valoren molt. Del que no se n’adona la presidenta de Madrid, embriagada com està pel seu èxit i per l’admiració que desperta entre els seus seguidors («¡guapa!», li criden quan la veuen com si fos una núvia), és que Espanya no és Madrid i que fora de la seva comunitat se la veu com un personatge costumista i folklòric, com una ‘maja’ de Goya més que com una política que s’hagi de prendre seriosament.