Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Comunicació política en campanya (2): Els polítics no són humans
La classe política desitja ser coneguda i admirada per obtenir més suports i guanyar unes eleccions que permetin transformar la societat, però a la gent no li importa. ¿Com trenquem la barrera de la invisibilitat?
I va néixer una estrella
¿Algú recorda de quina manera es va donar a conèixer el president Sánchez entre el gran públic? Tinc per costum començar amb aquesta pregunta alguna de les meves classes de comunicació política.
La resposta habitual és “amb el tour que va començar Sánchez després de la seva defenestració per part de l'aparell del partit”. Error. El context sempre importa. Al maig de 2014 es produeixen les eleccions europees amb un sorprenent resultat d'un tal Pablo Iglesias. Dues forces a l'esquerra del PSOE aconsegueixen més vots que mai i amenacen l'hegemonia socialista. El PSOE s'anima a realitzar primàries per a triar secretari general i el comicis es plantejaven per al cap d'un any. Un jove i desconegut Pedro Sánchez guanya la contesa i lidera un partit que necessita renovar-se o morir. L'amenaça era evident. Els mitjans juguen un paper i es deuen, principalment, a aconseguir audiències. En això Pablo Iglesias era, i és, una peça clau.
Ara s'intenta maquillar d'espontaneïtat, però es va decidir que Sánchez truqués al programa Sálvame per a parlar amb Jorge Javier Vázquez sobre la polèmica del toro de la Vega. Es va comprometre a promoure una llei per a prohibir-ho, però el que en realitat estava fent era una altra cosa. Li estava dient als milions d'espectadors d'aquest programa que el cap de l'oposició era com ells. També podia veure teleporqueria. I el més interessant és que feia una cosa inèdita fins llavors i aconseguia obrir un debat sobre l'ètica política que el va transportar directament a totes les capçaleres dels mitjans de comunicació durant dues setmanes. Al cap de 4 mesos ja era conegut pel 89,5% d'espanyols (CIS de gener de 2015).
Volem polítics rockstars
Encara que els consultors ens trenquem el cap per a convertir als polítics en icones del pop o en rockstars, la realitat és que a la gent normal li interessa molt més un adolescent parlant d'un joc a Twitch o d'una futbolista del Barça.
Els candidats municipals a l'oposició no són coneguts. Alguns autonòmics tampoc. Collboni es presenta per 3a vegada i un 25% de la població no el coneix encara. Únicament les primeres espases d'àmbit estatal com Sánchez o Feijóo, o personatges amb polèmiques com Junqueras o Puigdemont aconsegueixen índexs de notorietat espontània superiors al 90%. Important destacar la paraula espontània. La gent té per costum mentir en les preguntes directes de les enquestes. Els setciències estan de moda, i molt més entre els homes.
Com hem vist, la ciutadania segueix poc la política autonòmica i a nivell municipal el seguiment brilla per la seva absència. Els votants es configuren la imatge d'una política a partir de 4-5 moments durant tota la legislatura. Només 4 flaixos que marquen els prejudicis positius i negatius entorn al candidat. Per aquest motiu és tan important arribar a l'audiència potencial de totes les maneres possibles, inclús amb temes no polítics.
Humanització per a conquerir
La política pot ser sexy per l'eròtica del poder, però no interessa. Podem identificar a quatre segments de la població en funció del seu interès per la cosa pública. Un 10% de molt interessats i amb un vot molt decidit. Un 40% de la població què segueix l'actualitat política i que pot canviar d'opció. Un 30% que no segueix els mitjans i que mai miraria un debat televisat i que tendeix a abstenir-se. Finalment, tenim el 20% de la població que mai llegirà aquest article i que sembla que visqui aïllada en la seva bombolla planetària.
Tota la humanització dels candidats es dirigeix principalment al 30% d'indecisos menys informats als quals arribarem a través de formats no polítics com TikTok, Instagram, Twitch, programes d'entreteniment televisat, etc. Trencar amb la barrera de la indiferència, el desinterès i el desconeixement. I és que aquest segment de la població quan entra a les xarxes socials no busca contingut polític. La gent vol veure a persones com tu o com jo fent coses “normals” com qualsevol mortal. La humanització ens permet treure als nostres candidats de la seva zona de confort i mostrar el seu jo més terrenal. La seva autèntica veritat.
En les campanyes municipals i autonòmiques actuals estem veient molta d'aquesta humanització. Hem vist al president Ximo Puig i a l'alcalde de València Joan Ribó utilitzar a tiktokers amb més de 10 milions de seguidors com Lola Lolita durant les falles per a traslladar els seus missatges festius als joves. També treballa bé la humanització l'alcaldessa Ada Colau, amb els seus vídeos amb personalitats o la seva polèmica felicitació del Ramadà amb un influencer pakistanès o la presidenta balear Francina Armengol, amb posts on més enllà de la seva vida professional sovint ens obsequia amb instantànies sobre les seves aficions o activitats de lleure en els seus dies lliures.
No ens passem de frenada
No sempre és fàcil calibrar la fina línia entre l'èxit i el ridícul. Algunes accions com la felicitació de Colau del Ramadà, els “sopars amb mama” de l'alcalde de Badalona, o la situació de l'alcalde de Valladolid i el seu intent de positivar una situació difícil com el vídeo on recentment es trencava la cama en una visita d'obres a pocs dies de començar la campanya electoral. Els temps canvien. Hem passat del “el que es mogui no surt la foto” al “mou-te o no existeixes”.
