La sequera autonòmica del finançament

La gestió estatal dels aqüífers i la prevalença de les lleres centrals permet als elegits fer i desfer. Així s’imposa ja avui l’equívoc que Espanya és «un país dels més descentralitzats del món» (ho serà en despesa, si és el cas, però no en autonomia tributària ni responsabilitat fiscal), des d’una Constitució reconeguda internacionalment com unitària més que no pas «federal», a falta de sobirania compartida, i amb un sistema de finançament basat en un pare patró que estima les necessitats fiscals dels seus dependents i transfereix amb discrecionalitat (sistema reconegut unànimement com un gran ‘Frankenstein’). Tot això, en absència de mecanismes de protecció enfront de vàries deslleialtats institucionals: ni el Senat, ni el Consell de Política Fiscal i Financera, ni l’empara del Tribunal Constitucional.

Terreny erm

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fetes les lamentacions, convé reconèixer que el poder d’uns és també l’abandonament dels altres. El cansament d’estar aquí i allà –i la constatació que tot «anava al mar»– ha deixat l’aportació catalana eixuta. I corren ja sense resposta els tòpics falsos. Per exemple –i aquí podria fer citacions de bona gana–, el supòsit que l’harmonització fiscal és el valor de l’equitat i que la demanda de més responsabilitat fiscal expressa egoisme. S’obvia així el valor de prendre riscos sobre el propi destí en costos i beneficis i que tots podem acabar essent, per la via de la igualació, igual de pobres i ximples. També el fet d’assumir la premissa que sempre més despesa pública vol dir més redistribució, per «solidaritat» –això sí!– sense importar en qui, què i com es gasta. O entronitzar les transferències d’anivellament autonòmic per la convergència de rendes i negligir la política regional, en un context conegut que les desigualtats internes de les regions són nou vegades més importants que les externes.

Fora d’aquest clúster de visió prevalent, a casa nostra, el terreny de l’estudi del finançament autonòmic és erm. En part per no haver llaurat ni fertilitzat i abandonat el seu conreu. També per sobreexplotació: s’havia volgut nodrir de fruits, d’idees, tot l’Estat, però aquest les ha deixat podrir. Vivim avui en un context poc fèrtil en què els suposats arguments d’eficiència («sense diferències» s’equipara a «sense distorsions») s’imposen als de «respecte a les minories» (com si no fossin importants per a la cohesió social). Com a resultat, sembla que són els governs, pel seu interès, i no els sentiments de la gent, els que exigeixen respecte per la cultura, l’autogovern o el dret a decidir. Des de la mala premsa de la política –de tots els altres governs menys del propi– es desqualifica el principi democràtic: les preferències de la gent són les que fan governs, i no a l’inrevés. I s’ignora que subjugant un govern per un altre se sacrifica, per la majoria de l’altre, la majoria del que se sent diferent. Les enquestes així ho indiquen: la capacitat d’autogovern a la qual aspira la ciutadania, l’enyorança de les diputacions provincials enfront de les capitalitats autonòmiques, o els estudis observacionals de comportament (què es llegeix, quins mitjans s’escolten, quin lleure es valora), a més del sentit del vot en una reiterada successió de majories sobiranistes que continua present. En aquest sentit, el no reconeixement de la diversitat en el finançament autonòmic és avui, possiblement, el menor dels símptomes del que estic exposant, però l’enquistament en què vivim hauria d’ocupar qui diu que es preocupa per la cohesió social.