'Culo di ferro'

Enrico Berlinguer, el popular líder del Partit Comunista italià, sota el qual el PCI va arribar als seus màxims històrics, era conegut amb el sobrenom de ‘culo di ferro’ perquè esgotava les negociacions fins al límit i no s’aixecava de la cadira fins a aconseguir l’acord, convençut que aquesta era la principal virtut d’un polític: la capacitat de negociar. Gràcies a aquesta resiliència indòmita, va aconseguir un compromís mític amb els demòcrates. L’ètica de la responsabilitat, doncs, passava per damunt de l’ètica de les conviccions i, amb aquest principi de Weber com a capçalera, Berlinguer va fer història.

Es podria dir que actualment també hi ha molts ‘culo di ferro’ entre els nostres dirigents, però, desgraciadament, el terme no es refereix a la virtut sobrehumana de negociar fins a l’extenuació, sinó al pecat infrahumà de quedar-se enganxat a la cadira del poder i no sortir-ne ni amb fòrceps. Ni ètica de la responsabilitat, ni ètica de la convicció, sinó simples ambició, vanitat i supèrbia. El darrer exemple d’aquesta fusió entre el cul d’un càrrec públic i la seva honorable cadira l’ha protagonitzat la senyora Laura Vilagrà, consellera de la Presidència i responsable política de l’enorme fiasco de les oposicions que ha afectat més de 13.000 opositors. Es tracta d’un escàndol monumental que afecta directament el sentit mateix del poder, perquè si un govern és incapaç d’organitzar unes oposicions a funcionaris públics, no deu ser capaç de gestionar ni la logística d’una escala de veïns. A més, la fórmula està sobradament inventada, no endebades cada any s’organitza la selectivitat, que mobilitza milers d’estudiants. I es fa amb voluntariat i pagues extres, que ni costen un milió d’euros, ni necessiten una empresa forana que les gestioni. Ja no es tracta només d’un govern que sembla no tenir projecte, ni aliances. Es tracta d’un govern que no governa, i quan té una responsabilitat complicada, cerca enfora qui li fa la feina que no gosa. I d’aquí, a la catàstrofe...

Cap de turc

Notícies relacionades

La Generalitat reclamarà un milió d’euros a l’empresa del fiasco de les oposicions

El personal que va vigilar el fiasco de les oposicions només va rebre 90 minuts de formació

Però la cosa empitjora quan la reacció del responsable, en aquest cas la consellera Vilagrà, no és la pròpia d’un càrrec públic, sinó d’un comissari polític: no s’assumeixen les responsabilitats pertinents, es posa el ventilador contra l’empresa i es cerca el primer cap de turc que troben, per fer-li pagar els neulers. Per cert, en aquest cas, el boc expiatori ha estat de traca: tallar el coll a una directora general que feia quatre mesos que hi era i que no tenia cap responsabilitat en l’externalització de la convocatòria de les oposicions. Ridícul, si no fos impresentable. I les declaracions de la mateixa consellera, assegurant que “no és de les que marxen quan hi ha problemes”, també és un monument. Què no ha entès, aquesta bona senyora, del que significa el servei públic? No es tracta de vendre una mena de patètica heroïcitat quedant-se en el càrrec, sinó de demostrar que s’assumeix la responsabilitat justament abandonant-lo. A banda del capteniment deplorable del Govern, també és remarcable l’actitud de la majoria de l’oposició, que no demana la dimissió de la consellera, potser perquè el verb ‘dimitir’ tampoc forma part de la seva conjugació habitual.

Sigui com sigui, uns per altres, el que queda és un govern que ha demostrat una ineptitud flagrant en un tema que afecta la mateixa essència del que significa governar. És la seva responsabilitat primigènia –per molt que en pugui haver d’altres de col·laterals– l’haver danyat seriosament els drets de milers de persones que han sacrificat hores, estudis i il·lusions per fer unes oposicions que els havien de garantir una feina, i ara s’han quedat a la intempèrie. Si per un nyap tan greu com aquest un responsable públic no plega, en quin moment ho farà? Sens dubte, mai, perquè per a molts polítics, el concepte no és el poder com a servei públic, sinó el poder com a servei privat. Només des d’aquesta perspectiva de defensa dels interessos de partit i personal, per damunt dels interessos ciutadans, es pot entendre que aquesta consellera no hagi dimitit. No hi ha excuses, ni explicacions, hi ha una responsabilitat greument fallida que només té una sortida democràtica: plegar del càrrec i anar-se’n.