L’Aragonès tossut

De la mateixa manera, és plausible que el PSOE acumuli l’empenta de Yolanda Díaz i pugui aspirar a mantenir-se a la Moncloa. Sempre que tingui, és clar, el suport d’Esquerra, el PNB i Bildu, sense descartar que requereixi alhora el que fins ara li ha negat Puigdemont. Al final, el PSOE s’haurà d’enfrontar a totes les seves pròpies pors i resistències a assumir una realitat indefugible, perquè és inimaginable que pugui continuar sense treure del calaix la carpeta catalana que va desar a causa del calendari electoral, amb la qual cosa el 2023 es va convertir en un any ben estèril. Recordem-ho: mesa de negociació política no només congelada per part del Govern de Madrid, sinó també combatuda amb la pretensió d’enterrar els acords de Pedralbes del desembre del 2018 («mai no hi haurà autodeterminació», dit una i mil vegades per part de Sánchez i Illa), d’una banda, i de l’altra, la comissió bilateral de traspassos al ralentí, malgrat la indignació que provoca el greuge històric de la desinversió del servei de rodalies, per exemple.

Així, és d’agrair que, davant de qui irresponsablement ha considerat que fer d’estruç és sinònim d’èxit, Pere Aragonès hagi fet el pas. Com també és interessant que l’hagi fet malgrat l’enrocament de Junts, que encara no ha interioritzat com en els propers anys tot girarà al voltant de la conquesta democràtica d’un referèndum.

Evidentment, només l’oposició del PSC i de Junts al Govern republicà justifica les desproporcionades crítiques a la proposta del president de creació d’un consell d’experts plural (imprescindible aquesta condició perquè puguin ser creïbles les conclusions) a fi d’avançar en una pacte de claredat per presentar al Govern espanyol. De fet, només des de la voluntat (legítima, és clar) d’erosionar el Govern català s’explica el perquè, des del primer moment, han desqualificat la iniciativa, malgrat no haver plantejat cap alternativa més enllà de la retòrica cantarella de «la Catalunya d’avui no té res a veure amb la del 2017» de Sánchez/Illa i l’esquizofrènica política juntaire, emparedada entre el vacu ‘no surrender’ de Borràs i el ‘déjà-vu’ convergent de Trias.

Cap opció exclosa

És d’agrair, també, que Pere Aragonès, preveient el calendari, s’hagi entossudit a fer avançar la proposta. Convençut, de ben segur, que les resistències minvaran davant d’unes conclusions acadèmiques per donar resposta a la demanda de la societat catalana de construir una solució democràtica que interpel·li cada un dels ciutadans i els garanteixi sentir-s’hi integrats. En definitiva, respectats.

Deixem que els entesos treballin les metodologies i exigim als polítics que no s’apuntin al regateig curt, perquè, prou que ho saben, sense el consentiment de la ciutadania no són res.

Deia fa uns dies una de les persones que ha estat nomenada per formar part del grup d’experts que tal vegada el referèndum acabarà sent per a un nou Estatut. Certament, ara per ara no se sap què s’hi referendarà, es desconeix si serà consultiu o vinculant, se n’ignora la data o si preveurà el binomi sí/no o caldrà optar entre dos sís. I més incògnites encara.

Només és imprescindible una premissa: que cap opció en resulti exclosa. Per tant, pertoca als entesos presentar propostes, i als polítics, debatre i decidir.

Notícies relacionades

El ‘sanedrí’ per a l’acord de claredat no tanca la porta a alternatives al referèndum

Twitter era una cerveseria de Múnic

Això sí, els líders farien bé de no inhibir-se de participar en el debat de les iniciatives de la contrapart, que cada un abandoni la capacitat de bloqueig i garanteixi que la ciutadania veurà contemplades totes les opcions en la solució. Les majoritàries i les que no ho són tant.

Per tant, ¡visca la tossuderia democràtica!