Un acord salarial per a la pau social

L’acord salarial, formalitzat aquest dimecres amb la rúbrica per part dels màxims representants de les patronals CEOE i Cepyme i dels sindicats CCOO i UGT, ha aconseguit el que fa tan sols uns mesos semblava gairebé impossible: conciliar els interessos d’uns i altres i repartir equilibradament els costos de la inflació. La pujada mínima del 10% dels salaris els pròxims tres anys (el 4% aquest any i el 3% els dos següents) propicia un període de calma social i desactiva l’amenaça d’una tardor calenta. No és poca cosa, veient els episodis de conflictivitat i tensió als carrers a França, Portugal o Alemanya. Sense desmerèixer la seva importància en el marc del diàleg social, cal recordar que el cinquè Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC) és una guia o referència per als gairebé 1.400 convenis que s’han de renovar, però que el seu compliment no és obligatori. Malgrat això, tornar a veure els principals agents socials reunits en un pacte és un molt bon senyal per a la confiança econòmica, una tornada a la concertació que s’havia perdut en altres temes clau com el salari mínim interprofessional.

El 2022 els intents per arribar a un acord van resultar un fracàs. Si ara ha sigut possible, a més de per la bona voluntat dels representants sindicals i empresarials, és perquè l’evolució econòmica ho ha permès. Fa un any, la inflació estava en nivells molt més elevats que ara, especialment els preus energètics, que encarien molt la factura de les empreses i en dificultava la competitivitat. En alguns sectors, assumir un augment salarial aleshores era senzillament inviable. Ara la inflació continua alta, però menys (l’abril passat va ser del 4,1%, mentre que la mitjana del 2022 va ser del 8,4%) i, tot i que la pujada de tipus d’interès restarà creixement econòmic, les previsions no són dolentes. 

Moderació i flexibilitat

L’acostament entre patronal i sindicats també ha sigut possible perquè les dues parts han cedit respecte de les seves reivindicacions inicials. La patronal ho ha fet en la seva negativa de fixar els salaris a l’IPC (l’acord preveu un increment addicional de fins a l’1% si la inflació supera la pujada anual pactada), i els sindicats han renunciat a incloure a l’AENC l’any 2022, per la qual cosa no es compensa la devaluació de més del 5% dels salaris que es va registrar llavors. El temut efecte d’una segona ronda de la inflació (que la pujada dels salaris o dels marges empresarials faci augmentar encara més la inflació) es podria mitigar amb l’acord salarial, que modera les postures de tots dos.

Un element que ha facilitat l’acord és el de la flexibilitat, ja que el text fa menció expressa al fet que s’hauran «de tenir en compte les circumstàncies específiques» de cada sector o empresa. És important, perquè algunes companyies tenen serioses dificultats per afrontar la pujada de costos i no estan en disposició d’aplicar les condicions salarials pactades, una cosa que adverteix des de fa temps la patronal, i que entenen CCOO i UGT, però no alguns representants polítics que insisteixen a culpar l’empresariat de tots els mals. El missatge de confrontació pot afavorir alguns interessos partidistes, però no beneficia el benestar social, cosa que sí que han aconseguit els agents socials en aquest acord salarial.