Mesures polèmiques però necessàries

És probable que el dia en què comença la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques no fos el més encertat per reunir de manera extraordinària el Consell de Ministres i anunciar mesures destinades a mitigar els efectes de la sequera que pateix el país. El paquet aprovat per l’Executiu presenta una distribució equilibrada per als territoris i els sectors més afectats per l’escassetat d’aigua, però les mesures arriben tard. Els pantans no es buiden ni s’omplen en un parell de setmanes, i fa molts mesos que els meteoròlegs ens mostraven el descens imparable del seu nivell mentre predeien cel poc propici a les pluges. En conseqüència, la crítica de l’oposició sobre la data escollida és difícil de rebatre. Les mesures adoptades inclouen: ajudes al sector primari, mesures fiscals i de suport a la liquiditat, facilitació a les ajudes procedents de la Política Agrària Comuna, inversions destinades a millorar la gestió de l’aigua i la seva reutilització, suport als regants, creació de noves infraestructures i protecció de les persones treballadores afectades per les altes temperatures. S’ha de veure si totes aquestes accions podran atenuar els danys de la crisi hídrica a curt o mitjà termini, però el que és segur és que un problema d’aquest calat requerirà més compromís en el futur.

El decret va acompanyat d’una dotació pressupostària de 784 milions d’euros del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació i 1.400 milions més procedents del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. L’Administració té ara el desafiament que aquests fons arribin als seus destinataris en el menor temps possible, perquè moltes collites ja han quedat irremeiablement fetes malbé per la sequera i els camperols necessiten ajudes per poder encarar la temporada vinent. La col·laboració entre l’Administració central i les administracions autonòmiques concernides constitueix un altre repte. Particularment en els casos en els quals s’ha anunciat que l’Estat assumeix obres d’interès general que corresponien, en principi, a les comunitats autònomes, com la construcció de dessaladores a Màlaga, Almeria i Catalunya.

Des d’una perspectiva més àmplia, convé escoltar els que argumenten que la sequera que pateixen Espanya i els altres països del sud d’Europa és el resultat d’un canvi climàtic que requereix actuacions de molta envergadura. Malgrat les mesures anunciades i d’altres de destinades a evitar les pèrdues que es produeixen en la canalització de l’aigua de boca i a promoure una cultura de la sostenibilitat, els països mediterranis ens enfrontem a un futur en què l’aigua serà un recurs cada vegada més escàs. Com s’ha comprovat en el cas de Doñana, això provocarà conflictes de difícil solució entre l’interès general i els interessos particulars. La tecnologia pot aportar solucions, però no és segur que permeti mantenir el model agropecuari que hi ha a Espanya. Els polítics i les institucions han d’abordar al més aviat possible, i sense ànim electoral, la qüestió de fons de la compatibilitat del nostre actual model agropecuari amb les previsibles conseqüències que tindrà per al nostre país el canvi climàtic.