El perfil animal ultra d’un antic mite eròtic

Des d’aquestes coves, Brigitte Bardot clama en favor dels animals i del racisme i en contra dels homosexuals, els emigrants, els musulmans i uns quants més (pobres, en general, que fan pudor), de tal manera que ja acumula mitja dotzena de condemnes judicials per incitació a l’odi. Ho fa sense ordinador ni telèfon mòbil, a través de declaracions i de cartes obertes que escriu a mà, segons un amic seu, el periodista Henry-Jean Servat, “amb la seva magnífica cal·ligrafia rodona, amb tinta de color blau cel”. Fa més de 30 anys que no trepitja la vila de Saint-Tropez on es va convertir en un dels mites eròtics més remarcables del segle XX (“I Déu creà la dona”, 1956). Aquella actriu salvatge, que Simone de Beauvoir va definir com una dona que “menja quan té gana, folla quan vol i fa el que li rota: per això és tan torbadora”, ara és una “dama retirada del món”, segons Servat, “enclaustrada en ella mateixa, que viu entre el cel, el sol i el mar”.

Diatriba per Twitter

Torna a ser portada per unes quantes notícies. La primera és que, aquesta setmana, la cadena France 2 acaba d’estrenar “Bardot”, un biopic sobre la seva carrera cinematogràfica, que va abandonar als 40 anys. La segona és la publicació d’'Et Bardot créa la femme', una biografia de Catherine Rihoit en què es repassa la vida amorosa de BB (“l’Eva despentinada, la ‘hippy’ luxosa”), amb Vadim, Trintignant, Gilbert Bécaud, Gunter Sachs, Serge Gainsbourg i, entre d’altres, Warren Beatty, i també els seus intents de suïcidi. La tercera notícia és la que va publicar fa unes setmanes France Dimanche. S’hi deia que Bardot havia estat ingressada en un hospital de Toulon amb una greu insuficiència respiratòria i amb notables problemes cognitius que l'afectaven la parla i l’escriptura. Sembla que era cert, però resulta que la mateixa BB va deixar el centre per iniciativa pròpia i va desmentir amb rotunditat que el seu estat fos preocupant. Ho va fer amb un text publicat a Twitter (algun amic el devia penjar), amb lletra arrodonida i tinta de color blau cel. Era del 3 de maig i hi deia que “no he perdut cap de les meves facultats, com ho demostra la carta que vaig enviar a Macron fa tres dies”.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En plena tempesta social, la diatriba de Bardot contra Macron era demolidora. Li deia de tot: “ésser malèfic, pedant, sense empatia ni autoritat, titella menyspreable, pal de fregar que neteja la sang i la mort amb què taca una França sense llums”. Però no feia referència a les pensions i a la crisi social, sinó als cavalls. Resulta que França exporta centenars de cavalls al Japó perquè allà en facin una mena de sushi molt selecte. El viatge amb avió i l’engreixament forçat es veu que són pràctiques terribles, i per això va saltar Bardot. Com ho havia fet abans amb les foques i els cérvols, amb els toros i els abrics de pell, amb els zoos i la cacera de la guineu.

“La primera part de la meva vida”, ha dit, “va ser com un esborrany de la meva existència; en la segona vaig trobar les respostes a les preguntes que em plantejava”. En la primera part, va ser la BB que va il·luminar somnis humits de mig món (com diu aquella samba que es balla a les festes majors: “Brigitte Bardot Bardot, Brigitte beijou beijou...”); en la segona, va renunciar a la moda, es va vestir de negre de cap a peus i va descobrir el seu veritable perfil animal: “He lliurat la meva bellesa i la joventut als homes; ara entrego la saviesa i l’experiència als animals”. Això sí, es pronuncia a favor de governs autoritaris, titlla els aborígens de “degenerats” i manifesta que la covid va arribar “com una mena de necessària autoregulació de la superpoblació”. I vota Marine Le Pen, per descomptat.