Tot en ordre

–Ha fet en set passos el que normalment fa en deu.

La vaig sentir riure,

–No em digui que compta els meus passos –va dir després.

–Jo ho compto tot –vaig respondre–. Em compto els dits de les mans, per exemple, diverses vegades al dia. Una vegada em vaig equivocar i me’n van sortir nou, però no em vaig preocupar perquè vaig imaginar que era producte d’un error. Els vaig comptar de nou i van tornar a sortir-me’n nou. Llavors em vaig espantar. Recordo que era al cine, amb la meva dona, i vaig abandonar la sala per comptar-los a la llum del ‘hall’. Hi eren els deu.

–¿Què més compta?

–Ja li dic que tot. Ahir vaig sopar a casa d’un amic i vaig utilitzar el seu lavabo. Vaig comptar les rajoles de les parets.

–¿Totes?

–Sí, totes.

–Per curiositat, ¿quantes eren?

–Ho sento, no m’agrada divulgar les meves troballes, porta mala sort, o això crec. També sé el nombre d’esglaons que hi ha des del portal fins aquest pis.

–¿Hi puja caminant?

–Sempre, per comprovar que no en falta cap.

–¿Què farà si un dia en falta algun?

–Tornar a comptar-los.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

–¿I si en continuen faltant?

No vaig saber què dir, perquè això implicaria un desordre tal en l’arquitectura de la realitat que em tornaria boig. De manera que em vaig mantenir en silenci angoixat davant aquesta possibilitat, que vaig conjurar comptant-me els dits de les mans. N’hi havia deu. Tot estava en ordre. En aquell moment, va tocar l’hora. Vaig baixar per les escales, és clar, i vaig comprovar que el nombre d’esglaons continuava estable. Ho vaig celebrar amb una cervesa en un bar pròxim.