Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La Nakba, les claus de Palestina que mai es rovellen
Malgrat els 75 anys que han passat, els palestins i palestines (sis milions de refugiats i molts altres sotmesos a l’ocupació militar), una generació després de l’altra continuen polint les claus de les cases de les quals van fugir
Sovint veia el meu pare traient una clau gegant d’un bagul de fusta, l’enllustrava amb unes gotes d’oli i la tornava de nou al seu lloc mentre murmurava insults vehements contra la Gran Bretanya i els sionistes. La meva mare des de la minúscula cuina ho rematava: no t’oblidis també dels reis i els presidents àrabs.
És evident que les victòries i les derrotes bèl·liques són temes d’homes: esplaiats davant una victòria i muts i avergonyits en la derrota. El meu pare era dels segons. Mai em va explicar la història d’aquella clau aviciada. En canvi la meva mare m’ho va aclarir: «Era la de la nostra casa de Bisan, a Palestina, vam tancar la porta i vam fugir arran de les massacres de Tantura, Deir Yasin i d’altres, perpetrades pels sionistes. El teu tossut pare, com milers de palestins, des d’aleshores la guarda amb cura per a l’anhelat retorn sabent que la casa o està arrasada o un colonialista jueu polonès o rus se n’havia apoderat».
La clau simbolitza la Nakba (la Catàstrofe palestina, del maig de 1948) en la qual els colonialistes jueus europeus avalats per les potències occidentals van aixafar la rudimentària i heroica resistència de la població palestina i àrab que es va rebel·lar contra l’injust pla de l’ONU (tutelada per les potències) de 1947 per dividir Palestina en dues parts (56% del territori per a 300.000 jueus nouvinguts i 44% per al milió dels autòctons palestins). Els jueus, unilateralment, van declarar la fundació de l’Estat d’Israel, que va ser immediatament reconegut per les grans potències, sobretot, les europees, que en van ser les autèntiques beneficiades. Així, van aconseguir un doble i pervers objectiu: desfer-se dels jueus d’Europa i crear un Estat al Pròxim Orient que servís com a portaavions terrestre per salvaguardar els seus interessos, tal com va reconèixer el primer ministre israelià Isaac Rabin. Així doncs, la immensa majoria del poble palestí es van convertir de la nit al dia en refugiats.
L’ONU, manipulada i inoperant, va emetre més de 50 resolucions des de 1948, totes a favor del retorn dels refugiats palestins a casa seva i de compensar-los. Israel sempre s’ha negat a implementar-les. L’ONU, en lloc d’obligar Israel a acatar aquestes resolucions conformes amb el dret internacional per posar fi a l’expansionisme sionista a Palestina, va transformar maliciosament un problema polític –un poble expulsat de la seva terra per la força– en un problema humanitari, un poble que busca refugi i menjar.
Entretots
Les potències i Hollywood van defensar i van propagar els entabanadors relats sionistes: van qualificar Palestina, poblada i nítidament agrícola, de «territori erm i buit» que ells el van convertir en verger. Van anomenar «independència» a la seva invasió de Palestina. Van presentar Israel com un Estat «socialista i laic» malgrat el seu místic i anacrònic eslògan fundacional «tornar a la terra promesa per Déu»; van anomenar «democràcia jueva» la neteja ètnica comesa contra els no jueus, i per no anar tan lluny, Israel, potència ocupant i nuclear, diu «dret a defensar-se» a les seves malifetes a les fronteres i als altres territoris palestins ocupats el 1967.
Malgrat els 75 anys que han passat, de l’abismal desequilibri de forces, i del silenci i la complicitat de la comunitat internacional, els palestins i palestines (sis milions de refugiats i molts altres sotmesos a l’ocupació militar), una generació després de l’altra continuen polint les claus, fins i tot dibuixant-les, com va fer la meva neta de 6 anys regalant-me un dibuix de clau estampada amb la paraula ‘Nakba’.
