Els turcs voten aquest diumenge

Durant aquests 20 anys Erdogan ha canviat Turquia: l’ha reislamitzat, ha passat d’un règim parlamentari a un altre de fortament presidencialista i ha copat totes les institucions de l’Estat amb un cost molt alt. La divisió de poders s’ha difuminat i la llibertat d’expressió s’ha reduït, amb persecucions i empresonaments de periodistes, jutges i líders polítics i socials. Per això Freedom House constata a Turquia un retrocés democràtic, amb Erdogan derivant cap a un autoritarisme de moda a l’estil il·liberal d’Orban, Bolsonaro, Trump, Modi i Netanyahu. En el pla internacional, Ankara busca el seu propi camí independent dels blocs, media entre Rússia i Ucraïna per exportar gra o intercanviar presoners, els seus soldats són a Síria i Líbia, i obstaculitza l’ingrés de Suècia a l’OTAN.

L’oposició que dirigeix Kiliçdaroglu, una barreja de nacionalisme i socialdemocràcia amb tocs liberals, vol restablir l’Estat de dret, acabar amb el presidencialisme, reforçar el sistema parlamentari, alliberar els presos polítics, combatre la corrupció i tornar a l’ortodòxia econòmica, garantint la independència del Banc Central amb l’esperança que així tornin la inversió estrangera i el creixement econòmic. En política exterior, desitja reforçar les relacions amb la UE i amb l’OTAN, molt nerviosa amb els coquetejos d’Erdogan amb Rússia malgrat haver condemnat la invasió d’Ucraïna. 

Fa tres mesos Erdogan semblava acabat per l’afartament popular amb les seves maneres autoritàries i islamitzadores, per la seva mala gestió de l’epidèmia i sobretot de l’economia, ja que la lira ha perdut el 450% del seu valor en els últims cinc anys i la inflació va assolir el 82,5% el 2022. Tot això ha erosionat una legitimitat en part basada en un creixement econòmic que durant els primers anys del seu mandat va portar molts turcs de la pobresa a la classe mitjana. També ha sigut desastrosa la seva gestió del terratrèmol del febrer passat.

La pell de l’os

Notícies relacionades

Sortir de la confusió

El mur cau a Brussel·les a càrrec de Ribera

Però no s’ha de vendre prematurament la pell de l’os, i Erdogan no està mort ni de bon tros. Continua sent popular, té la presidència i la utilitza per intentar mantenir-se en el poder amb mesures tan repetides en totes les latituds com pujar el salari mínim (55%) i el sou dels funcionaris (30%). A més, controla el 90% dels mitjans de comunicació, que ben manipulats constitueixen un formidable mitjà de propaganda governamental. Aquests mitjans no parlen de corrupció, ni d’inflació, ni d’escàndols com el recent dels edificis mal construïts que es van esfondrar durant el terratrèmol (50.000 víctimes), sinó que repeteixen reiteradament bones notícies que afavoreixen el Govern, mentre acusen Kiricdaroglu de connexions amb el terrorisme kurd del PKK, raó per la qual el principal partit legal kurd, el HDP, no participa en aquestes eleccions i presenta els seus candidats dins del partit Verd que recolza Kiliçdaroglu. I també l’Aràbia Saudita i Rússia han acudit en ajuda d’Erdogan, Riad amb un préstec de 5.000 milions d’euros i Moscou, finançant i proporcionant combustible per a una central nuclear que construeix Rosatom.

L’última jugada d’Erdogan, potser la més important però que li ha fallat a última hora, ha sigut impulsar la candidatura presidencial de Muharrem Ince, un defector del partit de Kiliçdaroglu aclamat amb entusiasme pels mitjans de comunicació amb l’esperança que tragués vots i forçar una segona volta el dia 28... fins que dijous passat es va retirar de la carrera a l’aparèixer –molt oportunament– uns vídeos d’explícit contingut sexual que el comprometen. Les espases estan aixecades. La victòria de l’oposició significaria un xut a l’autoestima per als demòcrates de tot el món. Els turcs tenen avui la paraula.