Enric Corominas: decència i simpatia

Amb Enric Corominas se’ns en va una manera d’entendre el sentit de la burgesia liberal, la que se sustenta en una concepció industrial de les relacions econòmiques; la indústria entesa com un projecte compartit a llarg termini, en què la propietat i l’últim dels empleats, encara en camarots molt diferents, naveguen al mateix barco i es necessiten mútuament. Només així es pot entendre la trajectòria cívica d’Enric Corominas perquè, conscient de pertànyer a l’elit empresarial, sabia que compartia destí amb la resta de ciutadans.

Com a continuador d’una saga industrial molt arrelada a la ciutat de Sabadell, va assumir responsabilitats al capdavant de diverses empreses tèxtils, fins que els vents de la globalització van forçar la deslocalització productiva cap a tercers països. Una vocació empresarial que va continuar desenvolupant a La Caixa i diverses de les seves companyies participades. En paral·lel, el seu compromís amb el bé comú el va portar a vincular-se activament amb el món institucional, especialment en el Cercle d’Economia, del qual va ser fundador el 1958 i president en la dècada dels 80. Des del Cercle va impulsar la creació de la Universitat Ramon Llull que, posteriorment, va presidir. Una contribució als interessos generals que també va incloure el món de l’esport, especialment la natació i la nàutica.

El do de l’empatia

Rere aquest rellevant currículum hi ha el més interessant d’Enric Corominas: una personalitat tan singular com atractiva, de la qual m’agradaria destacar tres grans trets. El primer, el seu coratge cívic. Va ser una persona valenta, capaç d’opinar en llibertat; sovint sorprenent els seus interlocutors amb unes consideracions que, carregades d’espontaneïtat, trencaven amb el conservadorisme i cautela que esperaven d’un empresari. Així, durant la seva presidència del Cercle, va ser l’únic dirigent empresarial a manifestar-se a favor de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN i a no sucumbir, en diverses ocasions, a la pressió pròxima i aclaparadora del poder polític, que no acabava d’entendre la independència de l’entitat.

 

D’ell recordo també la seva discreció i sobrietat, radicalment allunyada de l’ostentació de la riquesa que tant abunda en els nostres dies i que tant el disgustava. Habituat a conviure amb tot el món, va desenvolupar l’empatia que li permetia entendre el malestar dels menys afavorits i l’injust d’endinsar-se en la impúdica desigualtat. D’alguna manera, va fer seu l’esperit renovador d’aquella doctrina social de l’Església que va orientar molts líders empresarials de la seva generació, en el seu afany comú per incorporar-se a l’Europa de la justícia i la democràcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, era d’una enorme curiositat intel·lectual, gran expert en pintura a més de bon lector, amb una passió natural per descobrir nous mons. Interessat pel pensament i la història, es mostrava tan convençut com preocupat perquè, com assenyalava Mark Twain, «la història no es repeteix però tendeix a rimar».

Vaig conèixer el Quique el 1984 quan, sent ell president, em vaig incorporar al Cercle d’Economia. Quaranta anys donen per conèixer una persona; per recordar la seva amabilitat, proximitat i sentit de l’amistat. Una personalitat rica i sofisticada, que li permetia gestionar les circumstàncies més complexes amb tota naturalitat; amb aquell somriure o comentari carregat de fina ironia, indispensable per redreçar un bon greuge. La seva ha sigut una vida carregada de decència i simpatia. Un record inesborrable per a la seva família, el seu estimat nebot Joan i tots que l’hem conegut.