Anàlisi
Les xarxes socials, boc expiatori de les crisis bancàries
Els directors dels bancs dels EUA en fallida culpen les xarxes socials, no la seva gestió
Els bancs que fan fallida tenen ara l’excusa perfecta per netejar la seva culpa i afegir enemics inimputables als seus damnificats. Les declaracions aquests dies als EUA dels bancs que van van fer fallida aquest any per fuga de dipòsits van en aquesta línia. Busquen bocs expiatoris i els troben de manera fàcil a les xarxes socials, en portanoves anònims, com en el passat però multiplicats per molt. En els grupets de persones lletrades es pregunta ara habitualment si els tipus d’interès pujaran, el que costen els préstecs, l’elevada inflació o que pocs diners que donen els bancs pels dipòsits. Les respostes a futur a aquestes qüestions no poden ser concloents. Ni els grans gurus econòmics són capaços de determinar-ne amb solvència respostes clares. El tòpic sempre recorda que els economistes són capaços de calcular xifres (generalment aproximades) i terminis o dates, però mai vincular els dos elements amb precisió en la mateixa frase. La crisi bancària dels EUA d’aquest 2023, que alguns insisteixen que ja ha sigut apaivagada, va tenir el seu difús inici en les mateixes decisions de la Reserva Federal i la seva lluita contra la inflació. La idea és que la forta i ràpida pujada dels tipus d’interès va causar una dissociació entre el preu del diner i la retribució dels comptes per part dels bancs. El fonament pràctic a què se sol al·ludir és que si els bancs no paguen els clients pels diners que custodien, aquests diners tendeixen a desplaçar-se. Als EUA aquest fenomen sol ser més aguditzat que a Europa.
Si en aquesta tendència de tipus a l’alça cau el valor dels actius o la seva rendibilitat (borsa, bons o inversions immobiliàries), molts bancs s’han de recapitalitzar. Hem de pensar que els bancs no tenen en liquiditat més que una part molt petita dels diners que han dipositat els estalviadors. Si alguna espurna de desconfiança apareix, els clients treuen diners més ràpid. Si tots els clients retiren els seus dipòsits alhora per por que el banc faci fallida, aquest acaba fent fallida. I les xarxes socials són motor i aire per a la flama de la desconfiança. Això és el que va passar amb el First Republic Bank, el Silicon Valley Bank i el Signature Bank.
En aquests processos de dubte, els reguladors del sistema financer, la FED i el BCE, tenen una missió bàsica i contenen els temors. Però alhora, la pujada de tipus és un problema per a aquests bancs que no s’atreveixen a remunerar els dipòsits i iniciar una guerra comercial sense prou recursos. Així, es pot dir que és creïble que els tipus d’interès no poden pujar gaire més en els pròxims mesos per no amenaçar els bancs més petits. Però no és possible concretar-ne terminis. Queda saber a què donarà prioritat el BCE en les seves futures decisions sobre el preu del diner, si a la inflació o a l’estabilitat financera. Les famílies endeutades, per una vegada, estan en línia amb els interessos dels bancs. Frenar la pujada dels tipus d’interès és aconsellable.
