La ‘batalla de Barcelona’ té segona part

Ens trobem, vuit anys després, en una situació més complicada i alhora emocionant. Així doncs, ara no en són dos ˗Trias i Colau-, sinó tres -els dos candidats anteriors més el socialista Jaume Collboni- els que es disputen arribar el primer a la meta del 28 de maig. El vencedor el 2019, Ernest Maragall, n’ha quedat aparentment despenjat, i se li vaticina el quart lloc. L’anunciat mal resultat d’ERC, si es dona, llastarà pesadament el camí dels d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès cap a la tan anhelada hegemonia política. Faran bé els màxims dirigents republicans d’estudiar detingudament el cas de la capital de Catalunya. Passar de primer a quart no és una cosa menor o anecdòtica, i més encara quan s’és el partit que ha aconseguit presentar més llistes electorals i es governa en solitari a la Generalitat.

Dèiem que els Comuns, el PSC i Junts estan molt igualats, amb diferències mínimes en els sondejos. La tendència fa dies que es manté i indica que qui guanyi ho farà segurament per molt poc, per un marge molt petit, cosa que porta obligatòriament a haver de rumiar què passarà a partir de la nit del diumenge 28 de maig, ja amb els resultats a la mà. Aleshores començarà la segona part, la segona volta, si podem dir-ne així, de la ‘batalla de Barcelona’. Els tres primers candidats es trobaran lluny, molt lluny, dels vint-i-un regidors. Caldrà arribar a pactes, assolir acords. Qui entre Colau, Collboni i Trias sigui més hàbil, qui demostri més cintura, es quedarà amb la vara d’alcalde.

Se sol pensar menys en aquesta segona part de les eleccions, la que en aquest cas començarà a partir de la nit del dia 28, però la seva importància és cabdal. A la dinàmica de les campanyes s’emfatitza la lluita per arribar primer i es parla poc del que ve després. S’oblida una cosa fonamental: els barcelonins no decideixen de manera directa el seu alcalde, sinó que qui té l’última paraula són els diferents partits i regidors electes. Que això és així -encara que no se subratlli- ens ho va recordar vivament el desenllaç de les darreres eleccions municipals, justament a Barcelona. Va guanyar ERC en vots -empatant a deu regidors amb Barcelona en Comú-, però qui va accedir a l’alcaldia va ser Colau, gràcies als vots dels socialistes i de tres dels sis regidors de la plataforma liderada per Manuel Valls (Barcelona pel Canvi-Ciutadans). Maragall va ser el més votat pels barcelonins, però Colau ho va ser pels regidors.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

No és que el vot ciutadà no compti o compti poc. És clar que compta. Compta molt, moltíssim. Però la decisió final queda en mans dels membres del consistori. Si ens fixem en les diferents posicions possibles en l’ordre d’arribada del 28 de maig, si explorem les diferents combinacions al pòdium entre Colau, Collboni i Trias, ens adonem de seguida que qui té més possibilitats de ser alcalde -sempre suposant que el resultat sigui ajustat, com s’augura- és el candidat socialista. Aquest ho tindria realment costerut solament en el cas que finalment quedi tercer. En els altres escenaris les seves cartes són bones.

Sens dubte, l’alcaldable socialista es beneficia de la recuperació del PSC després d’anys amb problemes, de la força a Catalunya de Pedro Sánchez -convertit en una desenfrenada màquina de prometre- i de l’esfondrament anunciat de Ciutadans, del qual heretarà gran part dels seus antics vots. Però n’hi ha més: els socialistes han aconseguit fer oblidar, o almenys difuminar en la ment del ciutadà, que han governat tots aquests anys i continuen avui governant braç a braç amb Ada Colau. Un exquisit malabarisme comunicatiu.